.

23 diciembre 2008

S'HAN ACABAT LS FANTASMADES...

S’han acabat els temps estratosfèrics de dubtosa credibilitat i, sobre tot, de les “fantasmades”; abans de l’aparició del “xip groc” (com popularment se’l coneix), els tramposets podien anar dient:

- Doncs jo, la d’ahir, la vaig fer en 41’37’’...
o en el temps que se’ls passes pel cap. Però, en quan els espabilats aquests de “Champion Chip” es van muntar el chollazo del tema del seu “xip” i el van popularitzar en l'ambient runner, el que es va aconseguir (a part de forrar-se) va ser que hi hagués una manera infalible de desemmascarar fantasmons.

D’acord, els paios s’ho curren (i s’ho cobren...) perquè a part del muntatge en la pròia cursa en si, a les poques hores d’acabar aquesta ja pots consultar, a la web de la mateixa cursa: el teu temps total, temps real, classificació, classificació per categories, temps parcials als 5 i 7,5 quilòmetres, mitja per quilòmetre...

El preu del xip groc quan te’l compres (i que et val després per sempre) es -era, fa un any- de 18 euritos del ala, però et surt a compte comprar-te’l si es que penses fer curses sovint, ja que d’altra manera al inscriure’t has de pagar cada cop (addicionalment) 3 euros pel “xip blanc ocasional”, que et deixen i que has de retornar en acabar la cursa.

Per inscriure’t a una Cursa de la que ells se’n encarreguin de la logística de les classificacions la despesa pot anar des dels 12 als 18 euros (dels que bona part, segur, se’ls deuen embutxacar la gent de Champion Chip); però ho pagues a gust, jo al menys... La meva primera cursa "enxipat de groc" va ser la Cursa dels Bombers d'aquest any 2008, ja que la del Nassos 2007 -en ser la primera que corria en ma vida- la vaig fer amb "xip blanc de lloguer" per si alló de córrer no era lo meu...

Amb el xip groc entrelligat als cordons de la sabatilla (si no el portes lligat allá baix, "no et detecten"), tens la certesa del teu temps... i dels temps dels antics fantasmons.
.

12 diciembre 2008

PLANIFICACIÓ...

La paraula es… “planificació”. Rés passa per casualitat, o perquè sí, ni “per art de màgia”. Les coses s’han de planificar, preparar...

Ahir, 20 dies abans del “gran dia” (La Cursa dels Nassos 2008, del 31 de desembre), vaig començar a avançar amb les feines previstes a la meva planificació de cursa.


Les imatges que aquí veieu son d'un cop acabada la primera tanda, dels moments finals de posar-me ahir en marxa, de donar el primer pas endavant en la meva planificació, de fer allò que tanta gràcia li fa que digui al Edu de Can Mèlich quan arribo: 
-“avui tinc series”.
I es que, com posa al lateral d'aquest blog, “no es el mateix córrer que entrenar”.
L’Albert -sempre l’Albert- m’ha preparat unes “sèries” per millorar el meu fons (fins fa ben poc, en tenia menys que una llauna d’anxoves) i la meva resistència; no es veu molt bé a la foto, però el que hi ha damunt les meves sabatilles de córrer es “la chuleta” de les sèries que -a la cinta- havia de fer ahir:

· 500 metres a velocitat 11 (promig de 5’27’’ per quilòmetre),
· 750 metres a velocitat 13 (promig de 4’36’’ per quilòmetre),
· i uns altres 500 a 11, altres 750 a 13, altres 500 a 11, altres 750 a 13....

i així fins a completar 6 quilòmetres i 750 metres en 33’37’’... que no està gens malament per un paio com jo i, sobre tot , per les sensacions mentre corria i cóm em vaig sentir en acabar: “sobradet”.

La jornada esportiva d’ahir va acabar amb el ritual dels estiraments (súper importants !!!) i una bona sèrie d’abdominals, ja que -segons diu l’Albert, i no serè jo qui el contradigui- s’han de tenir molt en forma perquè, en córrer, no pateixi l’esquena i puguis moure amb més facilitat les cames, que puguis “allargar la zancada”. A part, la meva dona m’ho agrairà.

Avui ja queden menys de 20 dies, i veient tot el que -culinàriament parlant- tinc per davant (un mínim de quatre “sopars nadalencs” (de feina, amb amics, companys i compromisos varis) més el dinar de Nadal i el ressopó de Sant Esteve, o porto “a rajatabla” la meva planificació, o faré figa el dia de la cursa. Sort que tinc una “bossa de vacances” pendents per fer d’aquest any (treballo per últim dia el divendres 19, i ja no torno a posar-m’hi fins el moooolt llunyà 7 de gener !!!) i podré passar-me forces estones fent exercici preparant la cursa, tant a Can Mèlich com a l’aire lliure.

PLANIFICACIÓ: idear i posar tots els mitjans que tinguis a l’abast per tal d’assolir els objectius que et marquis.

I per planificació, la d’aquest nano; cliqueu, cliqueu...http://www.elbukanero.com/clip/732/necesito_portero.htm


.

10 diciembre 2008


A vegades, jo mateix em sorprenc; sempre he estat, i m’he considerat, un tipus bastant “poliesportiu”, es a dir, he practicat quasi de tot en l’esport, però essent del tipus “aprenent de tot, però mestre de res”. He practicat quasi be de tot llevat del esquí i no he desentonat (soc una bèstia -encara avui- en ping-pong, per exemple). Però córrer, allò que se’n diu córrer, mai no havia corregut en ma vida, el que se’n diu córrer de veritat (com em passessin la pilota una mica més enllà de mig metro d’allà on jo era, pensava: “que corri ta tia, nano... !!!”).

Però, mira per on, en un rampell que em va donar el 31 de desembre de 2005, cap allà les nou i mitja del vespre, abans del “festorro de cotillón”, vaig agafar la moto i... cap a Can Mèlich a fer-me'n soci. Era el meu ferm propòsit de fi d’any i el encara més que ferm propòsit d’Any Nou. He nascut l'any 57 i això volia dir que -en menys de quinze mesos- estrenaria el 5 en el caseller d’anys... i cinquanta ja començaven a ser-ne'n molts, i més amb la vida sedentària que portava als darrers, posem-hi, cinc anys ? (algun dia us explicaré la "maledicció del cinc” que em persegueix, o al menys era així fins fa dos diumenges...).

Així que, no amb la intenció expressa de córrer sinó amb la de fer “quelcom”, des del primer dia vaig esforçar-me en anar-hi al menys tres cops per setmana.
I ves per on, entre d’altres activitats, vaig començar a córrer (a la cinta, però...).

Els ferms propòsits, però, tenen a vegades “francotiradors” que no els deixen arribar a bon fi; i el meu “francotirador” particular va ser el menisc, el menisc intern per ser més exactes, fet pols; en paraules del traumatòleg: “a veure si en poden salvar encara que sigui alguna coseta d’ell...". Em vaig operar a finals de juliol (per tant, les vacances a prendre pel sac !!!).

Amb l’ajut de l’Albert, un dels bons trainers que tenim a Can Mèlich (el reconeixereu d’immediat pel seu inconfusible serrell), varem començar a recuperar el terreny i la musculatura perduda. I bé que ho varem conseguir !!!. I vaig començar a "córrer una miqueta en cinta"...

Però, gelós com es l’Albert, en un entrenament amb el seu equip de basquet, va el paio i es trenca el tendó rotuliá ¡¡¡ manda güevos !!!. Però aquesta lesió seva, dolorosa, llarga i pesada -ves per on- va possibilitar el que jo comencés a córrer “de veritat”, que m’entrenés -des de meitat de l'any 2007- per a córrer curses de 10 km., quelcom impensable en mi, inimaginable. Abans de córrer la meva primera cursa, a la cinta no havia arribat a fer mai ni 5 km. ...i va l’Albert i m’embarca, m'engresca, perquè corri una cursa de 10 !!!.

El fet d’haver pogut córrer aquella primera cursa de 10 km. fent-la colza amb colza amb l’Albert (ell continuava encara “renqueante” de la seva lesió, així que la varem fer plegats) em va ajudar, i molt: ell em marcava el ritme, els temps, em “frenava” quan tocava... fins que em va tocar a mi deixar-lo a ell enrere, a poc més d’un kilòmetre de l’arribada, quan se li va deslligar la sabatilla. Li vaig dir:

-“nano, no puc esperar-te, em sap greu, estic “mort” i si em paro ara, no hi haurà qui em posi en marxa altra cop”.

Per aixó vaig arribar abans que ell i tot a meta (recordeu la seva important lesió).

¿ I quina va ser aquesta primera cursa d'en Txabi ? doncs, “La Cursa dels Nassos 2007”, la “sansilvestre barcelonina”. Tindríeu que haver vist amb quines sabatilles la vaig córrer ¡¡¡ quin espant !!!. Jo pensava que, pel meu nivell, tan se’n hi en fotia amb les sabatilles que corrés. Després, el temps -i sobre tot l’Albert- s’han encarregat de fer-me veure que, facis el que facis, “has d’anar sempre ben equipat”.

D’aquí a no res, tornaré a córrer una nova Cursa dels Nassos. Si la primera, fa poc menys d’un any, la vaig poder acabar amb uns més que honorables 54'48'' (per algú de quasi 51 tacos que, a sobre, no havia corregut mai) aquesta del 2008 espero poder fer-la amb poc més de 47’, encara que el meu repte personal, secret, em demana de fer-la en 46’ i pico...

Entra una i altra “nassada”, he corregut totes les curses que he pogut, ja fossin de 10 ó de 7 km:
-La dels Bombers (50'48'') genial, la millor amb diferència. Tinc moltes ganes de tornar-hi.
-la del Barça (la unica de 7 km. en 33’30’’),
-la de la Mercè (52’44’’),
-la del Mediterrani (51’31’’),
-el Cross de Sants, plovent a brots i barrals (51’03’’).
(ja veieu a què em referia abans amb la meva "maledicció del 5", oi ?).



I així fins arribar al salt qualitatiu i quantitatiu:
-la Jean Bouin de fa dues setmanes: 47’58’’
gràcies, sobre tot, al pla d’entrenament ideat per a mi per l’Albert ja que, com molt be diu ell, no es el mateix córrer que entrenar.

Córrer i entrenar: dues coses ben diferents. I puc assegurar-vos que, després de les meves primeres 7 curses, amb el que jo gaudeixo de veritat no es ni fent ni una cosa ni l’altra: EL QUE REALMENT A MI M’AGRADA ES COMPETIR !!! (de moment, però, només competeixo contra mi mateix...). La competició m’excita; les hores prèvies a la competició em desvetllen, em creen un neguit que ja no recordava feia temps (la nit de Reis de quan era nano es el més semblant que se'm acut...). La nit abans de la Jean Bouin estava exultant, animat, encoratjat, desvetllat; havia entrenat be, em trobava be, i tenia un objectiu ben clar: baixar de 50’. I semblava que aquest era un objectiu compartit també pels demés companys runners de Can Mèlich; era quasi com l'objectiu comú de tots nosaltres: que en Txabi baixi de 50’ !!!. I ni em vaig, ni els vaig defraudar: 47’58’’

(avui diu en aquest blog l’Albert que, després de la Jean Bouin i de la meva espectacular progressió, “se li ha girat feina” i te un grapat de runners demanant-li que els hi faci un pla d’entrenament per tractar de millorar marca...).

Missatge: o entrenes be i força, o no et mouràs mai dels temps que ja fas.

Deixem-ho aquí per ara; un altra dia parlarem de motos, l’altra meva gran passió esportiva i de mobilitat.
.

09 diciembre 2008



Hi !!! Sigueu tots benvinguts...

Quí de vosaltres no va dir, ja fa temps: mòbil ?, jo no en tindré mai de mòbil...

Quí de vosaltres no va dir,ja fa temps::internet? jo no en tindré mai d'internet...

 de vosaltres no va dir (d'aixó, però, ja no en fa tant de temps): blog ? perquè collons necessito jo un blog ?; què coi es això d'un blog ?; jo no en tindré mai de blog...

Doncs bé, jo ja he passat en el seu moment per totes aquestes etapes i de totes elles me'n he tingut que desdir... de totes !!!

Així que aquest es el meu blog, un blog que eminentment serà esportiu (tot i els més de 51 "tacos" que ja arrosegan les meves cames).

Esteu tots convidats a entrar-hi... i a dir-hi la vostra. Els monòlegs son moooolt avorrits.

Endavant, paseu, paseu... !!!
.