Sí, perquè córrer rodejat de la gent d’EGOÍSMO POSITIVO ho fa tot diferent !
- La sortida, avui, al capdavant dels 20.000 corredors, impressionant.
- El recorregut, veient les cares dels nostres “atletes sobre rodes”, impagable.
- Els “pit stop” (les aturades, tres durant tot el recorregut: Gran Via/Passeig de Gràcia – Torre Agbar – Pl. Catalunya), una disbauxa, amb música, balls, crits d’ànims a la resta de corredors que anaven passant...
- ... i l’arribada, ay l’arribada: una explosió de sentiments entremaliats: emoció, alegria, abraçades, plors, balls.
Egoísmo Positivo, gràcies per a fer-ho possible
Però la d’avui, per a mi, ha estat una Marató... de només 34,500 kilòmetres
Molts i molts i molts amics a les voreres animant durant tot
el recorregut, ja sigui com a voluntaris o com animadors, o com animadors-fotògrafs (sense
que se m’enfadi ningú, destacar-ne una, pel incansable desplegament físic i de
mobilitat que ha fet: gràcies Sara Molina per anar-nos seguint gaire bé per tot
el recorregut).
Des de molt i molt abans del minut 1 jo ja sabia que no la
correria tota. Li tinc massa respecte a la mare de totes les curses, i més amb el poc nivell
de preparació maratoniana que portava (apart de, sobre tot, haver-li promès a la Marta que
no la correria tota).
El que sí he fet ha estat anant canviant de plans sobre la marxa.
Així doncs, finalment he fet d’una tirada el recorregut fins el km. 19,100 a la
Meridiana, abans d’arribar a Garcilaso. Allà, una veueta interior m’ha avisat,
sense preavís:
-
“T’estàs pixant, Txabi”; posa-hi remei... o ja
no hi haurà remei”
Objectiu immediat? Fer cas al fantàstic anunci de cervesa:
- Per continuar, atura’t...
M’he aturat i he vist a prop un forn-bar (no he visualitzat cap
lavabo ambulant) i els he demanat si podia...
En sortir, els Egoistes Positius ja eren lluny d'allà, així què el
que he fet (com que aquell és un tram d’anada i tornada) ha estat esperar-los a l'altre costat (“m’he menjat” doncs una mica més de 2 quilòmetres).
Han arribat al cap d'una estona i m’he re enganxat a ells... fins arribar al quilòmetre
26 (Rambla Prim/Diagonal). Allà m’he tornat a aturar i he creuat a l’altra banda, al punt del quilòmetre 31... així que no he fet els 5 quilòmetres d’anada i tornada per la
Diagonal). Oportunitat d'animar a molts i molts companys que anàven passant.
M’he tornat a re enganxar; del 31 i ja fins el final.
En un “mini-pit
stop” improvisat a Taulat amb Josep Pla, he estat a punt “de fer un Rafa Pérez”: m’he pres
un gel sense haver-lo provat abans de la cursa, un d’aquells dels de “efecto
inmediato”. Però no, després d'un parell de "amagos", no ha passat res. Bé, sí que ha passat: anava bastant “tocadet” (córrer,
parar, córrer, aturar-se, tornar a córrer... em castiga molt) i aquell gel de NutriSport amb cafeína -espès de collons- m’ha revifat,
justament en el tram de “Míster Mazo”.
Al 35, “la china subida en su escalera” (incansable Wai), després passada sempre emocionant per
sota de l'Arc del Triomf, seguit del puñetero falso llano de Rda. Sant Pere... i darrer “pit-stop”
a la Plaça Catalunya (apoteòsic).
I ja, des d’allà (tot i el PP ... tot i el Puto Paral·lel vull dir) ales als peus, ja no hi ha quii t'aturi.
Parada final al quilòmetre 42, a la corba d’entrada a meta
pel re agrupament final... per fer tots junts l'entrada triomfal a meta de tot l’equip.
Em sap greu el no haver fet més relleus passat els primers
quilòmetres... però no tenia jo els braços avui per a gaires festes.
Avui hem guanyat una nova adepta: la Susanna Ballester va
acceptar la meva invitació a afegir-se a nosaltres i viure “d’un altra manera”
la Marató. I la seva cara abans, durant i després de la Marató amb Egoísmo
Positivo ho deia tot... literalment (com ens continua passant als qui ja hem corregut més d'un cop amb ells) no tenia paraules.
És per tot això, i molt més, que us torno a repetir:
Animeu-vos a fer una cursa (de 5, de 10, una Mitja, o la
propera Marató) amb la bona gent d’Egoísmo Positivo: mai, mai, tornareu a viure
una cursa de la mateixa manera.
Les fotos, demà, en un "recopilatori".
Un agraïment molt especial per a la meva tieta Carme (de 86 anys) que s’ha llevat a les set del matí només per poder estar a La Rambla Badal
per veure’m passar...
Olé tu !. (perdoneu, però algú ho havia de dir!).
