Fa una estona, endreçant armaris, m'he retrobat amb aquest cartell.
Aquesta tardor farà ja 15 anys
que la meva Martona,
la meva trotamundos sudamericana,
pujava al escenari del Teatre Novedades de Barcelona per protagonitzar el
musical “Annie” (envoltada d’actors professionals que alternaven l’actuació de
les tardes a “Annie” amb la representació -als vespres- del musical “Jekyll & Hide”).
Tenia aleshores poc més de 12
anys i, abans d’això mai, però és que mai, havia fet res semblant (ni interpretar, ni
cantar, ni ballar a dalt de cap escenari, tret del del cole a la funció de Nadal
amb els de la seva classe).
12 anys.
Aquell any 2012, un dia tot dinant, abans del estiu, vaig veure una notícia a La Vanguardia on hi deia que buscaven
nenes per fer el musical “Annie”; i li vaig comentar en arribar a casa; però us ho ben asseguro que ho vaig fer en conya. Doncs bé, l’endemà se’n va anar amb l’Andrea
cap allà on ara és l’edifici Godó, va entrar a una espècie de “fotomatón” que
hi havia, va cantar una cançó... i al
cap d’un mes l’escollien per a ser la protagonista del musical!.
No era un “teatrillo” qualsevol: era
“el Teatro Novedades” del carrer Casp; immens, majestuós... ple a vessar el dia
de l’estrena.
Recordo, perfectament, el dia del
debut, el dia de la seva primera actuació. ¡Us podeu imaginar com estava jo
aquell dia!.
I també recordo -com si fos avui-
un dels moments estel·lars del musical, a la poca estona de començar l’obra, quan
ella es troba pel carrer amb el gos, amb en “Sandy”.
A dalt de l’escenari només
ells dos, sols, un a cada punta. En els assajos, ella li deia:
- Ven bonito, ven....
I el gos, que cobrava tres cops més que ella per cada actuació, anava d’una
punta a l’altra del escenari i s’aturava al costat d’ella; llavors ella l’acariciava
i començaven a sonar els acords de la cançó estrella del musical (“Mañana”).
Doncs bé, el dia de l’estrena, el
dia en que una nena de 12 anys debutava en una funció “a lo grande”, a dalt del
escenari d’un gran teatre...
... el puto gos no es va moure d’on estava!.
Ella, sola, sense cap “adult” a dalt
del escenari al seu costat per poder donar-li un cop de ma, li repetia al puto gos:
- Ven
bonito, ven....
... però el puto gos no movia ni un pel.
Què hagués fet qualsevol nena de
12 anys, debutant, el dia de l’estrena, davant d’una situació com aquella? Com a
poc, posar-se molt nerviosa, no saber què fer, plorar o a buscar l’ajuda d’algú.
Doncs bé, el que va fer la Marta va ser (amb tota naturalitat, com si formés part de la trama) deixar
anar un “buff...” i creuar cansinamente
tot l’escenari, de punta a punta, per anar a buscar el puto gos.
Jo creia que, un cop allà, el puto gos la seguiria cap a l’altra punta del escenari, per
continuar amb la trama.
Però, sí, sí: el
puto gos es va clavar de quatre potes.
I què va fer la Marta?. Doncs agafar
pel collar al puto gos i -literalment-
arrossegar-lo fins l’altra punta, mentre arrancaven els acords de la cançó, del
“Mañana”.
Aquesta és la meva Martona, la
trotamundos.
Aquell dia vaig saber que podria amb
tot allò que la vida li posés pel davant.
Vull fer una menció especial per l'Andrea, la seva germana, que va anar a veure totes i cadascuna de les funcions; totes. L' Andrea, un altra a la que, també, "hay que echarle de comer aparte". ¡Menuda es!.
(per cert, al puto gos el van despatxar en acabar la
funció: el van substituir pel “Trasto”, el gos de la sèrie “El cor de la ciutat”,
que no va fallar en cap de les funcions).
