.

21 agosto 2016

CORRENT, TROTANT, CAMINANT DURANT AQUESTES VACANCES....

Holidays, week ONE  (Osona)

*** Diumenge 31 de juliol

Sortida, a les dotze del migdia, cap el camí de La Ruta dels Molins amb la cosina Montse. Xino-xano, he anat fent "la goma", fins que al final "l'he perdut"; i no només això: quan anava sola de tornada, "s'ha fotut de lloros", amb la conseqüent rascada al genoll i el colze. 6 km.







*** Dijous 4 d'agost

De bon matí, primera pujada de la temporada osonenca al Santuari de Puig-l'Agulla.
He anat caminant, cara amunt i a bon ritme, en 1:00:51 i he esmorzat "a la meva" taula de pedra, i he fet la baixada -corrent i anant amb molt de compte- en 37:00. Una diferència de 2 minuts.
Total, 11 km. en 1:38:00

*** Dissabte 6 d'agost

M'he emportat a "los jóvenes cachorros" (la Marta i l'Alex) a esmorzar a Puig-l'Agulla. Ens ho hem pres amb la calma (2:17:50) pujant i baixant caminant els 11 km. L'idea era que la Marta provés les botes que s'endurà al seu viatge per Sud-Amèrica, amb data de sortida (aquest proper dilluns) ... però sense data de tornada ni recorregut pre-definit.













Holidays, week - TWO (Costa Brava)

*** Dilluns 8 d'agost
Baixem a BCN per a dur a Marta a l’Aeroport (...dur comiat aquest cop). No tornem “a la muntanya”, ens en anem cap a la Costa Brava, a Sant Feliu de Guíxols.


*** Dijous 11 d'agost


Una mica de trail des de Cala Cap Roig i fins a Palamós i tornar (pel camí de Ronda). Sol, calor i unes vistes immillorables. 8 km ben suats.






*** Divendres 12 d'agost

"Frikada" del dia, de les vacances: me'n vaig, a ple sol, des de la platja de Sant Pol i fins al Centre -comercial i d'oci de Platja d'Aro... 5,5 km amb xancletes!  (podria haver estat pitjor).

*** Dissabte 13 d'agost

"Aparco" les "Trabuco" i em calço les Saucony per fer una mica d'asfalt; me’n vaig des de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols cap a la Carretera de Tossa, amunt, amunt, amunt fins arribar al trencall de l'Ermita de Sant Elm. M'hi arribo fins dalt i baixo fins el port de Sant Feliu, corrent fins l'altra punta del passeig marítim  (5,5 exigents km. per a mi). A la tarda "faig un Pinheiro": hi ha una "Milla" al poble... i ni me'n assabento fins l'endemà.








Holidays, week TREE  (Osona)

*** Dimarts 16 d'agost

De bon matí, cap a dalt de Sant Llorenç de Munt, a bon ritme caminant de pujada i corrent a la baixada; 7,250 km en 1:01:52.... I un cop a baix, com que era Sant Roc, missa i xocolatada a l'ermita (gentilesa de Nando Jubany, sí, el de "Can Jubany").

*** Dimecres 17 d'agost

Retrobada amb la bona gent de LMSD, aprofitant que baixava de Sant Julià per anar a veure el partit de tornada da la Supercopa amb el Sevilla.
Avui "ha tocat castell", amb la companyia del gran Carles Montllor Vegas, que ens ha aconsellat -un cop dalt- sobre hidratació i alimentació.
Després de donar la volta als 2 km del perímetre del castell, m'he forçat jo mateix a la baixada, completant els 9,00 km en 48:43, a una bona mitja de 5:25    
(7:16, 6:21, 5:47, 5:24, 4:53, 4:47, 4:43, 4:51 i 4:37).
Per cert, no he anat finalment a Can Barça (el partit era de "paganini"). Així que he fet 169 km. per entrenar-me’n 9 km. Però ha valgut molt la pena.

*** Divendres19 d'agost

Tinc ganes d'arribar a Barcelona per veure el track d'avui. Perquè he tornat a retrobar-me amb la sensació de perdre'm pel bosc (i no vull dir de modo “bucòlic", sinó que m'he perdut literalment). Crec que anava més perdut que una cabra dins d'un garatge a les fosques. Però el meu vell instint "boy-scout" no m'ha deixat defallir i, després de gaire bé 7 km, he anat a parar al tram final del camí de pujada a Sant Llorenç de Munt. Total 8,2 km. per arribar-hi quan "per la via directe" només n'hi han 3,8.
La baixada ja ha estat altre cosa: tot i que m'havia dit "baixa caminant, no corrent", en quan he "enfilat" el camí de tornada, he començat a córrer i ja no he parat fins arribar a Sant Julià.
Total, 12 km. en 1:58:49 per acabar en una mitja de 9:54, i fent tot el recorregut, no amb les "Trabuco", sinó erròniament amb les Asics "d'asfalt" (perquè, en principi, avui l'idea era anar a caminar uns 3 ó 4 km. per moure una mica les cames). I, com deia l'Alejandro Sanz: "...no es lo mismo". Inseguretat, sobre tot baixant. Per tant, i per un dia, he estat un personatge d'aquesta entrada d'en David Patán al seu "Blog maldito" (“Cómo identificar a un asfaltero en una carrera de montaña”).

*** Dissabte 20 d’agost

El campió ha tornat ! 
Baixo i pujo de Sant Julià a BCN només per veure el debut del Barça a la Lliga.

¡Toooooma!:  6-2 al Betis, amb recital de “lo petitó”, el més gran; i, com gaire bé sempre, al costat d'en David.









*** Diumenge 21 d'agost

Última pujada a Puig-l’Agulla, aquest cop acompanyat per en Miquel i repetint amb l’Àlex. Hem pujat “xino-xano” caminant en 1:01:42; i després del esmorzar de rigor, en Miquel i jo hem baixat “al trote-corrent” (jo ho he acabat fent en 29:14), pujant per la carena (modo “tradicional”) i baixant pel costat llarg de la Font de la Riera. 11 km.








I avui s'acaben les vacances....








... i el proper dissabte per la nit: “La Cocollona”, a Girona (arranca la temporada)

A PARTIR DE HOY... "ESTRENO BLOG-CASA"


Hola,
Como me he cargado TODAS las fotos de mi anterior blog, aprovecho para "hacer mudanza"; así que, nueva imagen de blog...

16 agosto 2009

NEW YORK CITY HALF MARATHON 2009

Ésta es la última crónica del viaje Costa Rica-New York... 
...pero para ser la última, no veas qué relato de final de viaje: 

Corriendo EN NYC HALF MARATHON 


Domingo 16: SENCILLAMENTE ALUCINANTE. ¡ No me bajéis de la nube por favor...!!

La cosa ha ido así. 
Me he levantado muy temprano (por ser domingo y no tener nada más que hacer hasta las 10,30 en que abrían las puertas del MOMA, que era el objetivo de esta mañana).
Dicen que las cosas no pasan nunca por casualidad, que siempre hay un porqué, una razón. Y parece que la desconocida razón para haberme levantado tan temprano era que este último día en Nueva York me tenía preparada una grata y del todo inesperada sorpresa:

HOY CORRERÍA EN LA MEDIA MARATÓN DE NEW YORK CITY !
(la NYC-HALF MARATHON, que dicen ellos... de 13,11 millas).

Y es que, nada más salir del hotel, veo que la 7th Avenue (la siguiente a la mía) estaba bloqueada al paso...
Y lo estaba porque por allí pasaba la Media Maratón (a tan solo una calle de mi hotel! con lo grande que es la ciudad de Nueva York !). Eran poco más de las 07:40 de la mañana y los primeros corredores ya trotaban por la 7thAv. Me lo he pensado tres o cuatro segundos (no muchos más), he saltado la valla y me he tirado de cabeza. He entrado en la carrera en la milla 6,2 (o sea, con 9 kilómetros y 976 metros ya recorridos por los otros corredores, así que todavía quedaban 11 kilómetros y 116 metros de Media Maratón, que son los que yo he hecho, o sea, un 53% de su recorrido).
Pero mientras corría la Media Maratón por las calles de Nueva York - y me alejaba del hotel más y más- iba pensando: 
    -Nano, no llevas encima ni un puto dólar y no sabes dónde             colllons acaba eso ... 
    -¿Cómo volverás al hotel si no te podrás ni pagar el billete del         metro ?; ni tampoco tienes un móvil para llamar a Marta y          avisarla de lo que estás haciendo (... con lo sufridora que es         Marta). 

Pero me he dicho sobre la marcha (y nunca mejor dicho): 
    -Lo resolveré al llegar a meta, porque desde dentro de la                 carrera tampoco puedo hacer nada. 

Me ha tocado ir corriendo -acompañado de no muchos corredores porque, encima, "corría con los buenos", con los primeros- por toda la 7thAv desde Central Park, llegar hasta Times Square (¡qué pasada la cantidad de gente que había a esas horas de la mañana, qué brutalidad de música a toda castaña !); he girado a la derecha por la 42thSt hasta el West River side y he ido bajando, bajando por muy bien toda la 11thSt, bordeando la "zona cero", para finalmente llegar -en olor de multitudes- hasta Battery Park, en la parte más baja de Manhattan, frente a la estatua de la Libertad (y encima,  en menos de 55 minutos).

No os podéis hacer ni una ligerísima idea del "subidón": poder correr por las calles de Nueva York su Media Maratón, rodeado de gente chispeándote con inglés, animándote, tocando música...
La historia dirá (porque así lo reflejará el vídeo) que he cruzado la meta en 1 hora 40 minutos, aunque -está claro- Éste no ha sido mi tiempo, porque yo, por no hacer, no he hecho sino que un poco más de media Half-marathon (por eso antes he escrito "correría EN la media maratón" y no que "correría LA media maratón"). 

Pero... y a mí qué? que me quiten lo bailao !. Un regalo increíble, impagable y totalmente inesperado ! Y encima me han colgado, sí o sí, la (inmerecida) medalla y me he hecho la "foto oficial" ante el photo-call de la Media Maratón de Nueva York 2009.

Y a todo eso... ¿dónde estaba Marta ?. Pues Marta durmiendo en el hotel, ajena a toda esta "movida", porque el MOMA no abría hasta las 10,30 (estaba en tres calles de nuestro hotel, pero en la misma 54th St); yo le he dicho al salir de la habitación:
- "Ahora vuelvo...", 
porque de lo que realmente se trataba inicialmente era sólo de ir a trotar un rato por Central Park como "despedida" y volver al hotel (cosa de media horita/tres cuartos...). 
Cruzar meta, recoger medalla y hacerme las fotos, me llevó a las diez pasadas.
Acabada hacía rato la carrera, he empezado a buscar catalanes entre el público -o españoles- por los alrededores de meta, pero nada.
Por suerte, introvertido y tímido que es uno, me he enrollado con un corredor yanqui, mulato él -en Joaquín- que hablaba español (era de madre dominicana, que estaba allí con él en meta). Le he explicado mi caso (no money, no phone, mujer preocupada...) y se ha ofrecido a llamar con su blackberry al hotel; hemos llamado a Marta... pero ella ya no estaba en la habitación. 
Me ha dicho en Joaquin que no me preocupara, que él me pagaba el billete del metro y que iríamos juntos (ellos también tenían que coger la misma línea que yo para ir a su casa, la línea 2 hacia el Bronx). Camino de la estación me he cruzado -por fin- con una pareja que hablaba en catalán; les he explicado lo que me pasaba y les he pedido hacer una llamada con su móvil: ningún problema... si no fuera porque Marta no ha contestado la llamada. Les he dicho si no les importaba que le mandara un SMS (que el mismo chico mismo m lo ha escrito y enviado). Ya estaba más tranquilo...
Después de un buen recorrido en metro, al llegar a mi estación y dentro del vagón, me he quitado mi camiseta y se la he regalado a Joaquín como agradecimiento (no tenía otra cosa); así que he salido del metro, y llegado al hotel, caminando por Broadway St durante cuatro calles con el cuerpo desnudo... y mi medalla colgada al cuello!. 

Después de la necesaria, reconfortante y pertinente ducha, he hecho mi maleta (pasaban ya más de las once) y la he bajado a la recepción del hotel, momento en el que Marta entraba (venía del MOMA, de sacar las entradas).


Nos hemos ido a desayunar (yo todavía con mi medalla colgada del cuello y con una sonrisa de oreja a oreja permanente de satisfacción) 
y luego a ver (durante un par de horas) en el MOMA, básicamente la exposición de la década de 1880 y la década de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet,  Rousseau, Miró y muchos otros).

Ya con el tiempo encima nos hemos ido a dar un último paseíto por Central Park ("a petar" de gente en este domingo soleado), nos hemos echado un par de "perritos calientes" a pie de calle, hemos ido hacia el hotel, nos han enviado una limusina negro impresionante... y aquí me tenéis, en el aeropuerto haciendo tiempo para salir volando hacia Barcelona.

Por favor, NO me bajéis de esta nube...!

23 diciembre 2008

S'HAN ACABAT LS FANTASMADES...

S’han acabat els temps estratosfèrics de dubtosa credibilitat i, sobre tot, de les “fantasmades”; abans de l’aparició del “xip groc” (com popularment se’l coneix), els tramposets podien anar dient:

- Doncs jo, la d’ahir, la vaig fer en 41’37’’...
o en el temps que se’ls passes pel cap. Però, en quan els espabilats aquests de “Champion Chip” es van muntar el chollazo del tema del seu “xip” i el van popularitzar en l'ambient runner, el que es va aconseguir (a part de forrar-se) va ser que hi hagués una manera infalible de desemmascarar fantasmons.

D’acord, els paios s’ho curren (i s’ho cobren...) perquè a part del muntatge en la pròia cursa en si, a les poques hores d’acabar aquesta ja pots consultar, a la web de la mateixa cursa: el teu temps total, temps real, classificació, classificació per categories, temps parcials als 5 i 7,5 quilòmetres, mitja per quilòmetre...

El preu del xip groc quan te’l compres (i que et val després per sempre) es -era, fa un any- de 18 euritos del ala, però et surt a compte comprar-te’l si es que penses fer curses sovint, ja que d’altra manera al inscriure’t has de pagar cada cop (addicionalment) 3 euros pel “xip blanc ocasional”, que et deixen i que has de retornar en acabar la cursa.

Per inscriure’t a una Cursa de la que ells se’n encarreguin de la logística de les classificacions la despesa pot anar des dels 12 als 18 euros (dels que bona part, segur, se’ls deuen embutxacar la gent de Champion Chip); però ho pagues a gust, jo al menys... La meva primera cursa "enxipat de groc" va ser la Cursa dels Bombers d'aquest any 2008, ja que la del Nassos 2007 -en ser la primera que corria en ma vida- la vaig fer amb "xip blanc de lloguer" per si alló de córrer no era lo meu...

Amb el xip groc entrelligat als cordons de la sabatilla (si no el portes lligat allá baix, "no et detecten"), tens la certesa del teu temps... i dels temps dels antics fantasmons.
.

12 diciembre 2008

PLANIFICACIÓ...

La paraula es… “planificació”. Rés passa per casualitat, o perquè sí, ni “per art de màgia”. Les coses s’han de planificar, preparar...

Ahir, 20 dies abans del “gran dia” (La Cursa dels Nassos 2008, del 31 de desembre), vaig començar a avançar amb les feines previstes a la meva planificació de cursa.


Les imatges que aquí veieu son d'un cop acabada la primera tanda, dels moments finals de posar-me ahir en marxa, de donar el primer pas endavant en la meva planificació, de fer allò que tanta gràcia li fa que digui al Edu de Can Mèlich quan arribo: 
-“avui tinc series”.
I es que, com posa al lateral d'aquest blog, “no es el mateix córrer que entrenar”.
L’Albert -sempre l’Albert- m’ha preparat unes “sèries” per millorar el meu fons (fins fa ben poc, en tenia menys que una llauna d’anxoves) i la meva resistència; no es veu molt bé a la foto, però el que hi ha damunt les meves sabatilles de córrer es “la chuleta” de les sèries que -a la cinta- havia de fer ahir:

· 500 metres a velocitat 11 (promig de 5’27’’ per quilòmetre),
· 750 metres a velocitat 13 (promig de 4’36’’ per quilòmetre),
· i uns altres 500 a 11, altres 750 a 13, altres 500 a 11, altres 750 a 13....

i així fins a completar 6 quilòmetres i 750 metres en 33’37’’... que no està gens malament per un paio com jo i, sobre tot , per les sensacions mentre corria i cóm em vaig sentir en acabar: “sobradet”.

La jornada esportiva d’ahir va acabar amb el ritual dels estiraments (súper importants !!!) i una bona sèrie d’abdominals, ja que -segons diu l’Albert, i no serè jo qui el contradigui- s’han de tenir molt en forma perquè, en córrer, no pateixi l’esquena i puguis moure amb més facilitat les cames, que puguis “allargar la zancada”. A part, la meva dona m’ho agrairà.

Avui ja queden menys de 20 dies, i veient tot el que -culinàriament parlant- tinc per davant (un mínim de quatre “sopars nadalencs” (de feina, amb amics, companys i compromisos varis) més el dinar de Nadal i el ressopó de Sant Esteve, o porto “a rajatabla” la meva planificació, o faré figa el dia de la cursa. Sort que tinc una “bossa de vacances” pendents per fer d’aquest any (treballo per últim dia el divendres 19, i ja no torno a posar-m’hi fins el moooolt llunyà 7 de gener !!!) i podré passar-me forces estones fent exercici preparant la cursa, tant a Can Mèlich com a l’aire lliure.

PLANIFICACIÓ: idear i posar tots els mitjans que tinguis a l’abast per tal d’assolir els objectius que et marquis.

I per planificació, la d’aquest nano; cliqueu, cliqueu...http://www.elbukanero.com/clip/732/necesito_portero.htm


.

10 diciembre 2008


A vegades, jo mateix em sorprenc; sempre he estat, i m’he considerat, un tipus bastant “poliesportiu”, es a dir, he practicat quasi de tot en l’esport, però essent del tipus “aprenent de tot, però mestre de res”. He practicat quasi be de tot llevat del esquí i no he desentonat (soc una bèstia -encara avui- en ping-pong, per exemple). Però córrer, allò que se’n diu córrer, mai no havia corregut en ma vida, el que se’n diu córrer de veritat (com em passessin la pilota una mica més enllà de mig metro d’allà on jo era, pensava: “que corri ta tia, nano... !!!”).

Però, mira per on, en un rampell que em va donar el 31 de desembre de 2005, cap allà les nou i mitja del vespre, abans del “festorro de cotillón”, vaig agafar la moto i... cap a Can Mèlich a fer-me'n soci. Era el meu ferm propòsit de fi d’any i el encara més que ferm propòsit d’Any Nou. He nascut l'any 57 i això volia dir que -en menys de quinze mesos- estrenaria el 5 en el caseller d’anys... i cinquanta ja començaven a ser-ne'n molts, i més amb la vida sedentària que portava als darrers, posem-hi, cinc anys ? (algun dia us explicaré la "maledicció del cinc” que em persegueix, o al menys era així fins fa dos diumenges...).

Així que, no amb la intenció expressa de córrer sinó amb la de fer “quelcom”, des del primer dia vaig esforçar-me en anar-hi al menys tres cops per setmana.
I ves per on, entre d’altres activitats, vaig començar a córrer (a la cinta, però...).

Els ferms propòsits, però, tenen a vegades “francotiradors” que no els deixen arribar a bon fi; i el meu “francotirador” particular va ser el menisc, el menisc intern per ser més exactes, fet pols; en paraules del traumatòleg: “a veure si en poden salvar encara que sigui alguna coseta d’ell...". Em vaig operar a finals de juliol (per tant, les vacances a prendre pel sac !!!).

Amb l’ajut de l’Albert, un dels bons trainers que tenim a Can Mèlich (el reconeixereu d’immediat pel seu inconfusible serrell), varem començar a recuperar el terreny i la musculatura perduda. I bé que ho varem conseguir !!!. I vaig començar a "córrer una miqueta en cinta"...

Però, gelós com es l’Albert, en un entrenament amb el seu equip de basquet, va el paio i es trenca el tendó rotuliá ¡¡¡ manda güevos !!!. Però aquesta lesió seva, dolorosa, llarga i pesada -ves per on- va possibilitar el que jo comencés a córrer “de veritat”, que m’entrenés -des de meitat de l'any 2007- per a córrer curses de 10 km., quelcom impensable en mi, inimaginable. Abans de córrer la meva primera cursa, a la cinta no havia arribat a fer mai ni 5 km. ...i va l’Albert i m’embarca, m'engresca, perquè corri una cursa de 10 !!!.

El fet d’haver pogut córrer aquella primera cursa de 10 km. fent-la colza amb colza amb l’Albert (ell continuava encara “renqueante” de la seva lesió, així que la varem fer plegats) em va ajudar, i molt: ell em marcava el ritme, els temps, em “frenava” quan tocava... fins que em va tocar a mi deixar-lo a ell enrere, a poc més d’un kilòmetre de l’arribada, quan se li va deslligar la sabatilla. Li vaig dir:

-“nano, no puc esperar-te, em sap greu, estic “mort” i si em paro ara, no hi haurà qui em posi en marxa altra cop”.

Per aixó vaig arribar abans que ell i tot a meta (recordeu la seva important lesió).

¿ I quina va ser aquesta primera cursa d'en Txabi ? doncs, “La Cursa dels Nassos 2007”, la “sansilvestre barcelonina”. Tindríeu que haver vist amb quines sabatilles la vaig córrer ¡¡¡ quin espant !!!. Jo pensava que, pel meu nivell, tan se’n hi en fotia amb les sabatilles que corrés. Després, el temps -i sobre tot l’Albert- s’han encarregat de fer-me veure que, facis el que facis, “has d’anar sempre ben equipat”.

D’aquí a no res, tornaré a córrer una nova Cursa dels Nassos. Si la primera, fa poc menys d’un any, la vaig poder acabar amb uns més que honorables 54'48'' (per algú de quasi 51 tacos que, a sobre, no havia corregut mai) aquesta del 2008 espero poder fer-la amb poc més de 47’, encara que el meu repte personal, secret, em demana de fer-la en 46’ i pico...

Entra una i altra “nassada”, he corregut totes les curses que he pogut, ja fossin de 10 ó de 7 km:
-La dels Bombers (50'48'') genial, la millor amb diferència. Tinc moltes ganes de tornar-hi.
-la del Barça (la unica de 7 km. en 33’30’’),
-la de la Mercè (52’44’’),
-la del Mediterrani (51’31’’),
-el Cross de Sants, plovent a brots i barrals (51’03’’).
(ja veieu a què em referia abans amb la meva "maledicció del 5", oi ?).



I així fins arribar al salt qualitatiu i quantitatiu:
-la Jean Bouin de fa dues setmanes: 47’58’’
gràcies, sobre tot, al pla d’entrenament ideat per a mi per l’Albert ja que, com molt be diu ell, no es el mateix córrer que entrenar.

Córrer i entrenar: dues coses ben diferents. I puc assegurar-vos que, després de les meves primeres 7 curses, amb el que jo gaudeixo de veritat no es ni fent ni una cosa ni l’altra: EL QUE REALMENT A MI M’AGRADA ES COMPETIR !!! (de moment, però, només competeixo contra mi mateix...). La competició m’excita; les hores prèvies a la competició em desvetllen, em creen un neguit que ja no recordava feia temps (la nit de Reis de quan era nano es el més semblant que se'm acut...). La nit abans de la Jean Bouin estava exultant, animat, encoratjat, desvetllat; havia entrenat be, em trobava be, i tenia un objectiu ben clar: baixar de 50’. I semblava que aquest era un objectiu compartit també pels demés companys runners de Can Mèlich; era quasi com l'objectiu comú de tots nosaltres: que en Txabi baixi de 50’ !!!. I ni em vaig, ni els vaig defraudar: 47’58’’

(avui diu en aquest blog l’Albert que, després de la Jean Bouin i de la meva espectacular progressió, “se li ha girat feina” i te un grapat de runners demanant-li que els hi faci un pla d’entrenament per tractar de millorar marca...).

Missatge: o entrenes be i força, o no et mouràs mai dels temps que ja fas.

Deixem-ho aquí per ara; un altra dia parlarem de motos, l’altra meva gran passió esportiva i de mobilitat.
.

09 diciembre 2008



Hi !!! Sigueu tots benvinguts...

Quí de vosaltres no va dir, ja fa temps: mòbil ?, jo no en tindré mai de mòbil...

Quí de vosaltres no va dir,ja fa temps::internet? jo no en tindré mai d'internet...

 de vosaltres no va dir (d'aixó, però, ja no en fa tant de temps): blog ? perquè collons necessito jo un blog ?; què coi es això d'un blog ?; jo no en tindré mai de blog...

Doncs bé, jo ja he passat en el seu moment per totes aquestes etapes i de totes elles me'n he tingut que desdir... de totes !!!

Així que aquest es el meu blog, un blog que eminentment serà esportiu (tot i els més de 51 "tacos" que ja arrosegan les meves cames).

Esteu tots convidats a entrar-hi... i a dir-hi la vostra. Els monòlegs son moooolt avorrits.

Endavant, paseu, paseu... !!!
.

02 diciembre 2000

LAS ETAPAS DEL CAMINO PORTUGUÉS (POR LA COSTA)

2270 KILÓMETROSS

1 - PORTO - LABRUGE

Para empezar, nos enfundamos el traje de Hamlet, porque tenemos dos opciones: seguir la orilla del río Duero y las playas del litoral atlántico, o bien optar por el trazado interior por Padrão da Légua y el aeropuerto, donde no veremos el mar en ningún momento. ¿Está claro, no?


2 - LABRUGE - POVOA DE BARZIM

Seguimos por las atractivas playas del litoral atlántico, a través de pasarelas de madera sobre las dunas. Cruzaremos el puente sobre el río Ave, visitaremos el casco histórico de Vila do Conde y acabaremos la etapa sobre el mar en Povoa de Barzim

                                            
                                
                    3 - POVOA DE BARZIM - MARINHAS

Seguimos recorriendo la costa pero girando ligeramente hacia el interior, en dirección a Fão y su puente sobre el río Cádavo: paseos marítimos, playas con pasarelas de madera, algún tramo sombreado por camino de tierra pero también bastantes aceras y adoquines.



4 - MARINHAS - VIANA DO CASTELO

Integramente por el interior, sin pisar ni una playa, pero con alguno de los paisajes más bellos de este camino, como el sendero que baja hasta el cauce del río Neiva, que pasaremos por una plataforma de losas de piedra. Visitaremos el casco histórico de Viana do Castelo.

                                                   
                           
                    5 - VIANA DO CASTELO - CAMINHA

Última jornada en Portugal. Desde Viana seguiremos por el litoral, sin flechas pero con playas. Una vez en Vila Praia de Âncora nos espera  un paseo sin desniveles hasta Caminha.

                                                                                                                                                    
 
6 - CAMINHA - PORTO MOUGÁS

La primera jornada en Galicia, tramos bellos junto al mar, paisaje agreste, expuesto al viento y a los temporales, con muchos miradores ante el océano, con parada obligada en A Guarda i Oia (con su monasterio abocado sobre la playa).



                                ECUADOR DEL CAMINO                                     


     7 - PORTO MOUGÁS - A RAMALLOSA
 
Etapa muy atractiva y variada: camino junto a la costa, un precioso tramo por monte con vistas sobre un faro hasta Baiona.
                                                
                              
                            8 - A RAMALLOSA - VIGO

Seguirermos todo el litoral hasta la ciudad de Vigo, pasando por varias playas y siempre con vistas a las islas Cíes. La mayor parte del recorrido está marcado con flechas verdes.


                              
                                9 - VIGO - REDONDELA

El itinerario recorre la Senda da Traída das Augas, con bosques y vistas panorámicas sobre la ría. Al entrar en Redondela nuestro Camino de la Costa confluye con el Camino Portugués Central, por el que ya seguiremos hasta Compostela.


                       
                    10 - REDONDELA - PONTEVEDRA

Etapa corta y de carácter urbano, con dos ascensos de 120 y 135 metros. En Pontevedra, el albergue de peregrinos de la ciudad, de gran capacidad, está a la entrada, a 1,5 km del magnífico Casco Antiguo.


                    
                    11 - PONTEVEDRA - CALDAS DE REIS

Etapa corta, sencilla y siguiendo el eje de la nacional N-550. A unos 3 km de Pontevedra tenemos la opción de tomar la Variante Espiritual. En Caldas de Reis, sus balnearios de aguas termales cerrarán la etapa.


                       
                        12 - CALDAS DE REIS - PADRON

Posiblemente la etapa paisajísticamente más interesante del tramo gallego del Camino Portugués, aunque seguimos el eje de la nacional N-550.; hoy, sin embargo, los desniveles, aunque moderados, son más frecuentes. En Padrón opción de dormir en el Convento de Herbón.


            
            13 - PADRÓN - SANTIAGO DE COMPOSTELA

Etapa final en buena parte por asfalto y zonas urbanizadas, cruzando hasta 4 veces la N-550. Moderado y progresivo ascenso al Agro dos Monteiros, en O Milladoiro.