CURSA DE LA TARDOR (2)

 

LO IMPORTANTE DE LAS SENSACIONES AL CORRER

CURSA DE LA TARDOR :

     2016     

     4:40 - 4:28 - 4:55 - 4:41 - 4:57 - 5:00 - 4:49 - 5:22 - 4:53 - 4:48
(con un "añadido" de 240 metros... 59 seg. más, hechos a ritmo 4:03)

     2015     

     4:29 - 4:29 - 4:59 - 4:52 - 5:00 - 5:08 - 4:55 - 5:29 - 5:00 - 5:00
(con un "añadido" de 70 metros... 18 seg. más, hechos a ritmo de 4:08)

Ante estas cifras, es fácil adivinar/deducir que en 2016 he hecho mejor tiempo que en 2015 ¿verdad ?. Mis sensaciones mientras corría así me lo indicaban, antes incluso de ver estas cifras.

Pues no...

                    2015:  49:29

                    2016:  49:33  (4 segundos más).

???. Nontiendoná!

No le daré más vueltas al asunto. Pero.. 

El circuito parecía el mismo (aunque mi mismo Garmin midió 10,070 km en 2015 y 10,240 este 2016... 170 metros es mucha diferencia me parece a mí) y en cambio en 2015 tardé 36 seg. más en hacer los 10 km que hoy (siempre "echando cuentas" con el mismo Garmin). Quizá al homologarse el circuito han variado algo la posición de la línea de salida. No sé. 

En fin, hoy he acabado en la posición 157 de la General y en la 16 en mi categoría.

Por todo esto, lo mejor es correr por sensaciones, como lo he hecho yo hoy: "sentía" que estaba corriendo bien, regular, y además en un circuito exigente. 

Corría feliz por como me estaba sintiendo corriendo. 

Tan bien me sentía hoy corriendo que, a poco de haber iniciado la larga y tediosa recta final, en ligera subida, de antes de llegar a meta y habiendo llevado siempre a mi buen amigo Gabriel delante de mí unos 30/50 metros desde el inicio de la segunda vuelta de la cursa, me he visto con ánimos de acelerar mi ritmo, ponerme a su altura, animarle, adelantarle y seguir apretando el ritmo, para acabar entrando en meta dejándolo unos metros atrás, y llegando con unas sensaciones increíbles. Algo totalmente impensable en mí de no haber corrido "con la sensación de estar corriendo bien".

Pero si me lo miro por otro lado (el "no oficial") -siempre calculando con el mismo Garmin- si cuento el paso por el km 10 en 2015 (49:11) y el paso por el km 10 de hoy (48:35), mi objetivo de conseguir un "48 y pico" para hoy se ha cumplido (al menos "extraoficialmente). 

Pero la historia me reconocerá el 49:33

Al finalizar la cursa se ha subido, repetidas veces al primer lugar del cajón, "lady sonrisas" (Alba Guerrero); el agüelo David "ha pillao paletilla"; y la incombustible Linda Arnot se ha subido al tercer cajón en categoría femenina.

Lejos de ahí, en La Milla del Congrés, tanto Rosa Garrido como Arantxa Suau "han pillao cacho".

En otro orden de cosas, ayer tarde-noche varios de los compañeros de Tribanda estuvimos en la inauguración del centro KINEFIS, de nuestra buena amiga Sonia Feria: mucho más que un centro de fisioterapia, situado en la Pl. Isabel de Villena, en Nou Barris.

RENUNCIAR A MI MMP EN 5 KM.

Veréis. En el fondo, siempre he creído que mi MMP en 5 km (en “La Cavalcada Reyes 2016”) tenía algo de “truco”:

MI ADORABLE BARRENDERA...

Aquesta és una entrada al anterior blog, de maig de 2014

viernes, mayo 23

·         El treball NO dignifica…

No, no us enganyeu:

El treball NO dignifica.

Des de ja fa uns quants anys, cada dia, gaire bé a la mateixa hora, jo en moto o cotxe i ella per l’altra vorera, ens creuem. En el mateix tram de carrer (President Companys/Francesc Layret), a la mateixa franja horària que va de les 08,10 a les 08,20 minut amunt, minut avall, metro amunt, metro avall. No hem parlat mai, no “ens hem vist mai”, perquè no crec que ella hagi detectat la meva fugaç presència en creuar-nos, ni sospita del interès que desperta en mí. Perquè el nostre creuament, fugaç, dura tan sols un instant.. però jo sempre la veig igual: perquè no recordo haver-la vist mai anar sense màniga curta, sigui quina sigui l’època del any que sigui; perquè sempre du el seu cabell negre recollit en una cua; perquè sempre la veig amb un somriure als llavis; i perquè la veig conversant breument amb els vianants amb els que es creua per la seva vorera, sense deixar de fer la seva feina, animosa, jovial...

Ella... està clar no en sé el nom. Ni sé quina edat té. Però ella és el perfecte exemple de que, facis el que facis, fes-ho amb orgull, content, animat...

Va sempre sola, no l’acompanya mai ningú, cap company.

Ella és escombriaire (“barrendera”) dels serveis municipals de neteja de Badalona; dia rere dia la veig amb la seva inseparable escombra i el seu cistell per recollir els fulls secs, els papers i tota la brossa que nosaltres anem llençant per les voreres... i sempre, sempre, amb el seu somriure omnipresent i la seva actitud engrescadora.

Sempre em dic: un dia pararé i parlaré amb ella (...que no entendrà rés), per dir-li que el treball no dignifica...

...que som nosaltres -amb la nostre actitud- els que dignifiquem el nostre treball.

Sigui quin sigui aquest. I que ella, es digui com es digui, dignifica -i de quina manera- el seu treball.

Aquesta dona em té el cor guanyat...

I aquesta altre entrada, de juny de 2014

miércoles, junio 4

·         Aquesta és la Cati…

Sí, aquesta és la personeta de la que parlava l’altra dia, la personeta de la que deia que dignificava el seu treball, i no sabeu de quina manera... (he perdut la foto d‘aquell dia)

I és que ahir pel matí, a la mateixa hora de sempre, i al mateix lloc de sempre, la vaig tornar a veure i, aquest cop sí, aquest cop vaig parar la moto al seu costat i m’hi vaig apropar per parlar-hi. I, és clar, la pobre noia es va quedar anonadada.

Li vaig dir, tot i esperant alguna reacció adversa per part seva, el mateix que vaig escriure d'ella en el blog, i el perquè ho havia fet. Tot el contrari. Hauríeu d’haver vist la seva cara mentre li explicava, encuriosida mentre li parlava, la seva expressió, el seu desconcert inicial, la seva cara d'alegria... Evidentment, no s’esperava res d’això d’un perfecte desconegut per ella, d'un tipus que baixa d'una moto “trajeado” i que -literalment -“la va assaltar pel carrer”, el seu espai natural, "el seu lloc de feina"; molt sorpresa i al mateix temps molt i molt agraïda per les meves paraules, vergonyosa gaire bé pel meu reconeixement, fins ahir anònim, cap a ella (tot i que, en un primer moment, em va dir que “...pensaba que eras un Inspector del trabajo”).

I avui, a la mateixa hora de sempre, i al mateix lloc de sempre, me l’he tornat a creuar. M’he tornat a parar on ella estava i li he donat -impresa- l’entrada del blog que li havia dit ahir que havia escrit. Més sorpresa i més agraïda encara.

I li he demanat poder-li fer una foto; però, vergonyosa i novament sorpresa, se l'ha deixat fer, però amb una amiga seva al seu costat... que jo aquí he "retallat" (he perdut la foto d‘aquell dia). I, com no, se l'ha volgut fer amb la seva eina, amb la seva escombra, orgullosa com n'està ella.

  

I avui, setembre 2016, dos  anys i pico després -i de veure’ns i de tocar-li el clàxon del cotxe o de la moto cada cop què ens creuàvem gaire bé cada matí, m’he tornat a aturar i ens hem tornat a fer una foto (aquesta que veieu). I és que continuo pensant el mateix d’aquesta dona; i és que és el més semblant a la figura del “bobbie” anglès: gaire bé coneix a tothom, gaire bé tothom la saluda al creuar-se amb ella, parlen una estoneta... i sempre, sempre, amb un somriure als llavis i sempre, sempre, amb màniga curta.

"LA MERCÈ" (2ª parte, fotos JJ Vico)