22 enero 2017

CURSA SANT ANTONI 2017 (IMATGES): "NO PESAN LOS AÑOS..."

Cóm que no?. Qui ho diu que no ?.

Avui, dos minuts més que l’any passat; tots, tots els kilòmetres per sobre de l’any passat:

4:59  4:42  4:47  4:51  4:43  4:47  4:49  5:08  5:12  4:57   (a 4:53)   2017 
4:43  4:29  4:40  4:48  4:38  4:45  4:40  5:05  4:55  4:35   (a 4:44)   2016 

Avui, del 8 al 9 he afluixat molt (17 segons més en aquest kilòmetre).

És clar que, comparar la curda d’avui amb la de l’any passat no és del tot just ni equilibrat: l’any passat, amb 47:38, vaig fer MMP (que continua sent el meu millor temps en 10 km).

Fred, força fred avui; i vent, estones de molt de vent.
Cursa de Sant Antoni: un clàssic per començar l’any.
Content. 





                   

















20 enero 2017

JA FA GAIRE BÉ 15 ANYS...


Fa una estona, endreçant armaris, m'he retrobat amb aquest cartell.

Aquesta tardor farà ja 15 anys que la meva Martona, la meva trotamundos sudamericana, pujava al escenari del Teatre Novedades de Barcelona per protagonitzar el musical “Annie” (envoltada d’actors professionals que alternaven l’actuació de les tardes a “Annie” amb la representació -als vespres- del musical “Jekyll & Hide”).
Tenia aleshores poc més de 12 anys i, abans d’això mai, però és que mai, havia fet res semblant (ni interpretar, ni cantar, ni ballar a dalt de cap escenari, tret del del cole a la funció de Nadal amb els de la seva classe).

12 anys.

Aquell any 2012, un dia tot dinant, abans del estiu, vaig veure una notícia a La Vanguardia on hi deia que buscaven nenes per fer el musical “Annie”; i li vaig comentar en arribar a casa; però us ho ben asseguro que ho vaig fer en conya. Doncs bé, l’endemà se’n va anar amb l’Andrea cap allà on ara és l’edifici Godó, va entrar a una espècie de “fotomatón” que hi havia, va cantar una cançó... i al cap d’un mes l’escollien per a ser la protagonista del musical!.

No era un “teatrillo” qualsevol: era “el Teatro Novedades” del carrer Casp; immens, majestuós... ple a vessar el dia de l’estrena.

Recordo, perfectament, el dia del debut, el dia de la seva primera actuació. ¡Us podeu imaginar com estava jo aquell dia!.
I també recordo -com si fos avui- un dels moments estel·lars del musical, a la poca estona de començar l’obra, quan ella es troba pel carrer amb el gos, amb en “Sandy”. 
A dalt de l’escenari només ells dos, sols, un a cada punta. En els assajos, ella li deia:
- Ven bonito, ven....
I el gos, que cobrava tres cops més que ella per cada actuació, anava d’una punta a l’altra del escenari i s’aturava al costat d’ella; llavors ella l’acariciava i començaven a sonar els acords de la cançó estrella del musical (Mañana).
Doncs bé, el dia de l’estrena, el dia en que una nena de 12 anys debutava en una funció “a lo grande”, a dalt del escenari d’un gran teatre...
... el puto gos no es va moure d’on estava!.
Ella, sola, sense cap “adult” a dalt del escenari al seu costat per poder donar-li un cop de ma,  li repetia al puto gos:
- Ven bonito, ven....
... però el puto gos no movia ni un pel.
Què hagués fet qualsevol nena de 12 anys, debutant, el dia de l’estrena, davant d’una situació com aquella? Com a poc, posar-se molt nerviosa, no saber què fer, plorar o a buscar l’ajuda d’algú. 
Doncs bé, el que va fer la Marta va ser (amb tota naturalitat, com si formés part de la trama) deixar anar un “buff...” i creuar cansinamente tot l’escenari, de punta a punta, per anar a buscar el puto gos
Jo creia que, un cop allà, el puto gos la seguiria cap a l’altra punta del escenari, per continuar amb la trama. 
Però, sí, sí: el puto gos es va clavar de quatre potes. 
I què va fer la Marta?. Doncs agafar pel collar al puto gos i -literalment- arrossegar-lo fins l’altra punta, mentre arrancaven els acords de la cançó, del “Mañana”.


Aquesta és la meva Martona, la trotamundos.

Aquell dia vaig saber que podria amb tot allò que la vida li posés pel davant.


Vull fer una menció especial per l'Andrea, la seva germana, que va anar a veure totes i cadascuna de les funcions; totes. L' Andrea, un altra a la que, també, "hay que echarle de comer aparte". ¡Menuda es!.

(per cert, al puto gos el van despatxar en acabar la funció: el van substituir pel “Trasto”, el gos de la sèrie “El cor de la ciutat”, que no va fallar en cap de les funcions).

UNA VEZ... Y OTRA... Y OTRA


Es verdaderamente una auténtica casualidad el que te hagan la misma foto, prácticamente en el mismo instante, desde dos ángulos distintos,  ya sea desde delante y desde detrás, o desde la derecha y desde la izquierda. Y, obviamente, por dos personas diferentes.


(nota: la "naranjito" Tribanda es blanca por detrás)

Pues bien, esto me ha pasado no una, ni dos... sino TRES veces en lo que llevamos de temporada.

Cursa Poble Nou, setembre 2016




  Cursa La Sansi Viladecans, desembre 2016


Quart de Marató Sitges, gener 2017

13 enero 2017

TRASPASANDO EL BANNER...


Esta tarde, al ir a recoger el dorsal para el QUART DE MITJA (10 km. y pico) del próximo domingo en Sitges (es la cursa previa a la Mitja Marató), no he podido dejar de sentirme como Tom Baxter, atravesando el cartel -la pantalla en su caso- y apareciendo en “la vida real”. Tom Baxter (interpretado por Jeff Daniels) es el arqueólogo protagonista de la maravillosa película de Woody Allen “La rosa púrpura de El Cairo”. Esta escena de la película es genial:


Lo he repetido muchas veces desde ayer, desde el mismo momento en que Judith Hidalgo me mandó la foto:
  • Es una sensación harto extraña, curiosa, el ver por sorpresa tu propia imagen en el banner promocional anunciador de una cursa en la que tu mismo vas a correr días después.


Hoy, durante un buen rato, los corredores que no me conocían y que acudían a recoger el dorsal, miraban alternativamente al cartel y a mí, que rondaba por ahí… y miraban con una extraña mezcla de confusión y algo de perplejidad en sus caras. Con los corredores que sí me conocían sí que nos hemos echado unas risas ante lo “peliculero” de la situación.

Esta misma foto ya la tenía desde el año pasado. Lo que no podía ni imaginarme era que, un año después, me situarían “en tó el medio” en ese banner, dando -de paso- una notoria y prioritaria presencia, en primera línea, a mi equipo, a mis TRIBANDA RUNNERS. El domingo puede ser una pasada la foto que nos haremos, los 8 “tribandas” que acudiremos a Sitges, posando junto al banner promocional, enfundados en nuestras “naranjito”.


¡Equipoooo.... !



 










¡ VOLANDO - 2 ! (IMÁGENES)







11 enero 2017

¡¡ VOLANDO...!!


Siempre teniendo en cuenta mis parámetros y condicionantes particulares, hoy creo que "he volado" por las pistas de Pau Negre en el entreno con la buena gente de Adidas runners Barcelona
Claro está que cada uno "vuela como puede", pero yo hoy he tenido unas sensaciones buenísimas.
¿Quién me iba a decir a mi que -a las puertas de cumplir ya los 60- disfrutaría como un enano haciendo series como hoy... yo, que hasta los 51 no había corrido un solo metro ?.
Repito, teniendo en cuenta estas variables, mirad porque pienso que hoy "he volado" (ritmos medios por serie):

  * 5 series de 200:
4:18 - 4:33 - 4:12 - 4:12 - 3:43
  * 4 series de 300:
3:58 - 3:58 - 3:53 - 3:49
  * 3 series de 400:
4:06 - 4:19 - 4:23
  * 2 series de 500:
4:30 - 4:29
  * 1 serie final de 1.000:
4:29


Las zapas "voladoras", consejo siempre afortunado del bueno de Domingo Catalán, impecables.
Nada mal los tiempos ¿no?. Ahora bien, también tengo que decir que yo solo, haciendo series por mi cuenta, no hago estos tiempos ni borracho. Porque recuerda que:

- "Si quieres corre mucho, corre solo; si quieres llegar lejos, corre acompañado".

Está claro que saben crear "buen rollo" esta gente de Adidas, con su "capi" Carles Castillejo al frente. Ninguna de las veces que he entrenado con ellos me he dicho al acabar: 
-"Psé... no está mal"
Al contrario: he salido siempre con muchas ganas de volver. Y esto que no he ido a ninguno de sus dos "eventos especiales" (el del Castillo de Montjuic, ni el del metal de hace pocos días).
Como dijo el general McArthur al marcharse de Japón (... y también Schwarzenegger en "Terminator"):

- "Volveré...".



09 enero 2017