El 7 de marzo de 2010 escribía esto en Facebook :
Hacía 2 años y un par de meses que había empezado a competir en curses, pero el gusanillo de la maratón como distancia ya se me había metido en el cuerpo después ver correr y ganar a Haile Gebrselassie la Maratón de Berlín 2009, con record del mundo incluido.
Y lo que hice ese 2010 fue probar a meterme dentro de la maratón de Barcelona (pagándome el dorsal como si la corriera entera) para poder vivir desde dentro una maratón. Y lo que hice fue correr el segundo tramo del recorrido de la Maratón, o sea, hacer mi propia mediamaratón sui generis (desde Meridiana-Felip II hasta la Avenida Maria Cristina). Y como véis en la foto de abajo, si llego a entrar (con la camiseta "Soy cobarde") unos 10 minutos mal contados más tarde, el reloj hubiera marcado un tiempo "redondo":
03 33 30.
No hubo gestos de alegría al cruzar meta, porque yo no era maratoniano (y menos con ese tiempazo). Tan solo era un mediomaratoniano sui generis.
Pues bien (y aquí enlazo con lo de mi falta de criterio) esta entrada de 2010 en Facebook acababa así:
Consideració final:
La Marató és una festa, una gran festa... a la que jo MAI, MAI, hi aniré fent-la sencera. I és que, acabant fet pols com acabo ara les ½ Maratons és impensable -a hores d’ara- ni tant sols plantejar-m’ho.
Pues bien, siguiendo con mi ya clásica falta de criterio... tan solo 6 meses después de decir que "es impensable, actualmente, ni siquiera planteármelo", me plantaba en Berlín y corría mi primera Maratón (bajo la lluvia, y sin andar un solo metro) en 4:13:19; y no solo eso: menos de dos meses después, me plantaba en San Sebastián y, de nuevo bajo la lluvia, no solo acababa mi segunda maratón, sino que le arañaba 10 minutos y 10 segundos a mi tiempo de Berlín dejándolo en lo que hasta ahora es mi MMP Maratoniana: 4:03:09
Por si os apetece, éste es el texto íntegro de esa entrada del 7 marzo 2010:
______________________
¡ QUÉ SUBIDÓN LA MARATÓN...
Això ja s'ha acabat; ja ha passat la Marató", i gaire bé amb tots els objectius complerts:
- Trobar-me amb la colla al costat de les fonts de Montjuic, on sempre quedem. - No agafar gaire fred abans de començar a córrer. - Solucionar el tema “logístic” de la “samarreta-desuadora per llençar” mentre feia temps per començar a córrer. - Sortir del lloc exacte ½ marató i fer-ho en hora. - Mantenir un ritme “dièsel” durant tot el recorregut, sense “pájaras” - Gaudir del recorregut i viure intensament la cursa “des de dins” - Acabar-la en un temps “decent”... - ... i que cap de tots aquells (ni Tri-bandes, ni “Cobardes”, ni en Joan...) m’enxampés abans de que jo creués la línea d’arribada.
Però... anem a pams.
- No adormir-me. És gaire bé impossible; abans d’una cursa dormo malament, “corto-circuitat”, despertant-me sovint u i altra cop al llarg de la nit. Així que, tot i haver posat el despertador a les 7, a menys vint ja estava a la cuina. I, per un cop, canvi de “dieta matinera”: només dos grans sucs de préssec i un enorme bol de cafè (doble) amb llec i mel i molts, moooolts cereals (no hi ha hagut, per aquest cop, les torrades amb pernil habituals). M’he oblidat, però, del plàtan.
- Trobar-me amb la colla al costat de les fonts de Montjuic, on sempre quedem. I allà hi eren tots: en Xavi, l’Albert, en Jose, l’Alberto, en Marco (els “tri-banda” del club) i un amic del Albert (aquest cop, el “joia” no corria, però també hi era). Habituals fotos de rigor i escalfament abans de la sortida (la “seva” sortida...).
- No agafar gaire fred abans de començar a córrer. Eren no encara les vuit del matí, i jo no havia de córrer fins a les 10, així que tenia gaire bé dues hores “en stand-by”; i el matí era fresquet, assolellat però fresquet. Poc abans de les vuit i quart “cada oveja a su corral”, llestos per la sortida. Jo m`he posat gaire bé a la plaça d’Espanya per a veure’ls passar. M’he sentit Tom Cruisse: missió impossible !. Anava, fins aleshores, amb la dessuadora i el talavents i pensant cóm m’ho faria, perquè pensava deixar-ho a la moto (i anava amb samarreta “Cobarde” de màniga curta).
- Solucionar el tema “logístic” de la “samarreta-desuadora per llençar” mentre feia temps per començar a córrer. I l’he solucionat gràcies a un dels corredors que, abans d’entrar a plaça d’Espanya després del tret de sortida, ha llençat una dessuadora “Lee” una mica trotada, però “mullidita i calentona”. L’he airejat una bona estona, me’n he anat cap a la moto, he deixat les meves prendes i m’he “enfundat” la dessuadora Lee.
- Sortir del lloc exacte de la ½ marató i fer-ho en hora. Des de plaça Espanya he agafat el metro per anar fins a Sagrera, lloc on es trobava situat el punt de “mitja marató”; dins del vagó, molts corredors “llebre” o acompanyants de companys que feien la Marató sencera per “tirar d’ells”; el meu cas era diferent: jo anava a la meva. He coincidit en el vagó amb Graciela, una florentina que també faria ½ marató, però esperant una amiga (sortiria molt més tard que jo). Els primers (tots africans, en un grup compacte de 10 ó 12), han passat per aquell lloc a l’hora i 14 minuts. Visita a ca’n Roca per “alleugerir-me de líquids” i, a les 10 en punt, després d’escalfar una bona estona, he llençat la dessuadora “prestada” i ... he arrant a córrer.
- No agafar gaire fred abans de començar a córrer. Eren no encara les vuit del matí, i jo no havia de córrer fins a les 10, així que tenia gaire bé dues hores “en stand-by”; i el matí era fresquet, assolellat però fresquet. Poc abans de les vuit i quart “cada oveja a su corral”, llestos per la sortida. Jo m`he posat gaire bé a la plaça d’Espanya per a veure’ls passar. M’he sentit Tom Cruisse: missió impossible !. Anava, fins aleshores, amb la dessuadora i el talavents i pensant cóm m’ho faria, perquè pensava deixar-ho a la moto (i anava amb samarreta “Cobarde” de màniga curta).
- Solucionar el tema “logístic” de la “samarreta-desuadora per llençar” mentre feia temps per començar a córrer. I l’he solucionat gràcies a un dels corredors que, abans d’entrar a plaça d’Espanya després del tret de sortida, ha llençat una dessuadora “Lee” una mica trotada, però “mullidita i calentona”. L’he airejat una bona estona, me’n he anat cap a la moto, he deixat les meves prendes i m’he “enfundat” la dessuadora Lee.
- Sortir del lloc exacte de la ½ marató i fer-ho en hora. Des de plaça Espanya he agafat el metro per anar fins a Sagrera, lloc on es trobava situat el punt de “mitja marató”; dins del vagó, molts corredors “llebre” o acompanyants de companys que feien la Marató sencera per “tirar d’ells”; el meu cas era diferent: jo anava a la meva. He coincidit en el vagó amb Graciela, una florentina que també faria ½ marató, però esperant una amiga (sortiria molt més tard que jo). Els primers (tots africans, en un grup compacte de 10 ó 12), han passat per aquell lloc a l’hora i 14 minuts. Visita a ca’n Roca per “alleugerir-me de líquids” i, a les 10 en punt, després d’escalfar una bona estona, he llençat la dessuadora “prestada” i ... he arrant a córrer.
- Mantenir un ritme “dièsel” durant tot el recorregut, sense “pájaras”. Tenia que ser aquesta una cursa feta més amb el cap que amb les cames, així que l’objectiu era el d’anar com un dièsel, chaca-chaca-chaca... Però els primers quilòmetres, com sempre, els he fet massa ràpid i el recorregut no era gaire “glamourós”, encara que -a trams- amb força gents a les voreres: Felip II, Pont de Calatrava, Bach de Roda, Gran Via (aquest tram, ensopit), Rbla. Prim... i la llarga travessia per la Diagonal amunt, fins a la Torre Agbar (allà he vist -i han pogut fer-me fotos- tant en “joia” com el pare d’en Marco) i Diagonal avall; pas per Pl. Llevant, carrer Taulat, Selva de Mar.... i el tediós recorregut per l’avinguda del Litoral, a ran de mar (això sí, amb força gent) i fins al carrer de Marina. Fins aleshores, les cames aguantaven bé i portava bon ritme (5’-5’10''). Avda. Icària, Passeig la Circumval·lació... i l’èxtasi.
- Gaudir del recorregut i viure intensament la cursa “des de dins”. El pas per Passeig Lluís Companys i creuar per sota l’Arc del Triomf ha estat quelcom impagable. A vesar de gent, cridant, animant, fent sorrolls de tot tipus, fent-nos un passadís molt estret (com els passa als corredors de bici en els ports de muntanya). M’he sentit amb la síndrome Cruyff: “amb la gallina de piel”. Hem continuat pel “falso llano” de la Ronda de Sant Pere, plaça Urquinaona i fins a la Plaça de Catalunya -continuats sempre envoltats de gent molt cridanera i engrescada. Hem baixat pel Portal del Àngel, Plaça de la Catedral, Via Laietana, entrant després pel carrer Jaume I i fins a la Catedral (ja, des de Plaça Catalunya, no hi ha hagut ni un sol buit de gent pels les voreres). Baixada pel carrer Ferran per endinsant-nos a la Rambla, continuant pel Portal de la Pau, Drassanes... (aquí jo ja començava a anar “tocat”, però sense afluixar el ritme dièsel que portava). Enfilada per sempre punyeter Paral·lel (lloc on l’any passat vaig “recollir” a Marco i Albert per acompanyar-los fins a meta). Gir a la Ronda de Sant Pau cap amunt.
Quilòmetre 40, molt a prop ja d’acabar, molt a prop... i “ligero bajonazo”; em sento les cames pesades, els bessons endurits i els dos rotors de les caderes i les natges -les dues- “grinyolant i amb dolor”. I cada cop, la gent fent-nos molt estret el passadísmés, engrescant-nos a acabar, amb els típics “ja falta poc..”, “això ja s’acaba...”, “menys de dos quilòmetres i ja ho teniu al sac...”. Jo anava encara en temps per aconseguir baixar del meu récord de
1h:51:56, però el cansament m'ha fet prendre una sàvia decisió: “acaba-la Txabi, gaudeix-la... els temps en la que l’acabis tant li fa ara que ja has arribat fins aquí.
”. Així que des d’una mica més enllà del 40 (en girar pel sempre llarg carrer de Sepúlveda i el seu "falso llano") i ja fins al final, he acabat
trotant a bon ritme més que corrent.
Apoteòsica entrada a plaça Espanya i, com sempre, tremendament emocionant l’enfilada per l’avinguda Maria Cristina i fins a creuar -totalment esgotat- per sota de l’Arc d’entrada a meta.
- Acabar-la en un temps “decent”... I jo crec que ho ha estat:
1h:53:30 segons
(temps no oficial, perquè no estava inscrit, però que és el temps que marcava el meu crono (he passat per meta a les 3 hores, 23 minuts i escaig...).
... i que cap de tots aquells (ni Tri-bandes, ni “Cobardes”, ni en Joan...) m’enxampessinabans de que jo creués la línea d’arribada. Però m’ha anat de ben poc... perquè la “bèstia parda” de l'Alberto (el paio “ha volat”) ha creuat meta en 3:26 i pocs segons (això vol dir que, tres minuts abans, i el paio m’enxampa abans de que jo creués meta). Fora de l'Alberto, no he vist, ni em consta, que cap altra Tri-banda, ni “Cobarde”, ni en Joan arribessin abans que jo, així que, en aquest aspecte: ...“prova aconseguida”.
Consideració final: La Marató es una festa, una gran festa... a la que jo MAI, MAI hi aniré fent-la sencera . Acabant com acabo les ½ Maratons és impensable -a hores d’ara- el ni tant sols plantejar-m’ho.
Enhorabona, MARATONIANS en majúscules, sigui quin sigui el temps en que l’hagueu acabat. El acabar-la és el triomf.