Em fa molta il·lusió.
Aquest és el text íntegre, agrupades totes les seves seccions, de l'entrevista publicada avui a la web de CoRReDoRS.CaT
Em
dic Xavier Albert Beca.
El
proper mes de març faré ja els seixanta.
Soc
de Sants, però he viscut a Les Corts, Las Palmas de Gran Canaria i, des del
2001, soc esplugarenc (o espluguenc).
Em
va tocar la grossa el 3 d’agost del 84 (...i els rèdits posteriors van ser dues
pedreas, el 86 i el 90).
He
treballat durant molts anys perfumat
(a Yves Saint Laurent, Dolce&Gabbana, Van Cleef&Arpels, VERSACE...) i
també aromatitzat (Cafè SAULA).
Des
del 2003 “ando entre abogados”.
Corro
perquè, així, la vida passa més a poc a poc. Però vaig començar a fer-ho molt
tard i de rebot.
Si
pogués, em passaria la vida viatjant per tot el mon.
** Quina peça
musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
Empire State of mind, d’Alicia
Keys.
** Per què corres?
Perquè
corrent, paradoxalment, la vida passa més a poc a poc. Però, sobre tot, perquè
coneixes a molta gent, gent amb la que acabes establint forts vincles de
coneixença, d’amistat, de compadreo...
i també a grups de gent com nosaltres -els correcats- o gent meravellosa com
els d’Egoísmo Positivo, Corresolidaris, Diario de Sara y Sofia, Proyecto Pol i,
per descomptat, el grup “LMSD”, creat al voltant del gran Domingo Catalán,
doble recordman mundial de 100 km.
** Per què vas
començar a córrer i quan?
Fins
els 17 anys vaig ser Escolta de Catalunya, un boy-scout. Vaig jugar molts anys
a futbol i futbol sala, i a d’altres esports. Soc el típic aprenent de tot i
mestre de res, però molt poliesportiu. No desentono, faci el que faci, però
córrer, el que se’n diu córrer, no m’ho havia plantejat mai ni en conya. Però
l’any 2006, precisament amb uns companys escoltes amb els qui -després de més
de 43 anys- seguim mantenint ben viva la nostre relació d’amistat, ens vàrem
dir: “L’any que ve ens en anem al
Kilimanjaro”.
Per
aquelles èpoques, feia molts anys que "no daba palo al agua”. A nivell
d’esport: zero. Així que vaig apuntar-me a Can Mèlich per fer cames i agafar
una mica de forma. Mai li agrairé prou a l’Albert Barrachina el que m’injectés
el virus del córrer.
Finalment,
l’any següent no vàrem anar al Kilimanjaro... però les zapas i jo ja havíem
començat la llarga relació que dura fins avui.
** Pots recordar
quina va ser la teva primera cursa?
Perfectament:
Nassos-2007. Difícil oblidar-ho per un paio com jo, que no va començar a córrer
fins poc abans de complir els 50 tacos i que, abans d’aquesta primera cursa, no
havia corregut mai més de 5 km seguits. Va ser en Barrachina qui em va
convèncer de fer-la, acompanyant-lo a ell, que acabava de sortir d’una greu
lesió de ruptura del tendó rotuliá; i la vaig córrer amb unes duríssimes Wilson
de tennis!
Des
d’aleshores, en aquest 8 anys i fins aquest passat diumenge a Sitges, he
corregut en 168 curses de totes les distàncies, amb dues operacions de menisc i
dos accidents de moto de pel mig.
** El teu somni com
a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
Un
dels meus lemes és “No deixis mai de
somiar”; així que me’n queden encara molts per complir. Però n’hi ha un que
està present des del primer dia: Córrer la Marató de Nova York. Com he dit,
aquest any ja en faig 60, així que els terminis per aconseguir aquest somni
s’esgoten...
Però
sí que n’hi ha un de ja complert: el haver corregut, i acabat, la meva primera
marató; i no una marató qualsevol: la Marató
de Berlín 2010. Tenia gaire bé 54 anys i només en feia dos i mig que
corria; i em vaig plantar a Berlín sense haver corregut abans mai, mai, més de
21,097 km (mitges maratons). Aquell 26 de setembre va ploure abans de la
Marató, durant toooota la Marató i en acabar la Marató. La única tirada llarga
que vaig fer prèviament van ser 15 km... a la cinta de Can Mèlich!.
El
meu temps de debutant maratoniá? 4:13:19. I, no content amb Berlín, al cap de
només un mes i mig em vaig animar a córrer -plovent, com si no?- la Marató de
Sant Sebastià. Vaig acabar-la en 4:03:09, rebaixant 10 minuts el meu temps de
Berlín.
** Quina frase motivadora
t’acompanya en els moments difícils
Va,
Txabi, collons, que tu pots!
** Tots tenim les
nostres manies; ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el
córrer.
No
crec que sigui una mania; es tracta més aviat d'un costum: córrer tot l’any amb
samarreta de tirants, normalment les del meu equip, el Tribanda runners. I amb
pantaló curt! Mai amb malles curtes, ni llargues, ni “pirates”
(...ocasionalment, unes Hoko). La meva samarreta Correcat és de tirants, of
course!.
** Explicans el teu
nick: Per què TXABI?
Tot
ve de quan vaig obrir el meu primer compte de Hotmail. El nom d’usuari XAVI
estava ja pillat, el de XAVIER també, i el de XABIER, i el de XABI... així que
vaig anar provant fins que vaig donar amb una combinació que guturalment sonava
a “chavi”.... D’aquí el TXABI. I fins avui.
** Tens algun
projecte relacionat amb la marató per aquest 2017?
La
Marató, així li dic sempre, en femení, és “La Cursa”. Crec que, tard o d’hora,
tot corredor popular hauria d’acabar fent-ne, almenys, una. Jo, aquest 2017,
correré la de Barcelona “sobre rodes”.
No, no aniré amb patins: la correré al costat de la bona gent d’Egoísmo
Positivo.
Des
d’aquí us animo a tots a que, encara que sigui un cop, correu una cursa al seu
costat: us canviarà la vida, com a persones i com a corredors!
** Com et
definiries como a corredor?
Dièsel,
soc un corredor dièsel; ni ràpid ni lent: agafo un ritme constant de cursa i
intento mantenir-lo fins a meta. No esprinto, no en sé... El que passa és que
-amb els anys- aquest ritme dièsel -paradoxalment- és més ràpid. Diguem que,
ara, soc un dièsel GTI al que, però, els desnivells i les pujades el maten.
Així que, ja em podeu imaginar quan he corregut les “Cursa de l’Amistat” o
qualsevol de les quatre “Behobia-Sant Sebastià” que he fet.
** Però... entrenaràs
força per fer les maratons, oi?
Jo?,
entrenar jo...?. Ni de conya!. Jo competeixo més que corro. Per posar un
exemple: l’any 2016 - entre curses de 5, 10 i mitges maratons - vaig competir
39 vegades, que no son poques per a les meves condicions. I, sincerament, no
crec que entrenés més de 50 dies en tot l’any. La veritat és què entrenar
m’avorreix molt; però els matins dels diumenges en que tinc cursa, em motiven
molt: competir, retrobar-me amb un munt d’amics i coneguts, petar la xarrada,
fer-nos fotos...
I
encara sort que, des de fa una mica més d’un any i mig, m’he hipotecat
voluntàriament els dimecres per entrenar, i fer costat, a Domingo Catalán i al
grup creat al seu entorn, el de LMSD (“Los miércoles son domingo") i que
ara -des de fa unes setmanes- sovintejo amb el grup de AR (Adidas running
Barcelona), com ja havia fet abans amb el grup d’ASICS, tot i que amb aquests
últims, en 4 dels 5 cops que hi vaig anar, només hi érem el pacer i jo. El
fantàstic Juan Castillo convertia aquestes sessions en uns “personal training,
by the face”.
Recordeu
allò de què: “Si vols córrer molt, corre
sol. Si vols arribar lluny, corre acompanyat”.
** Com és en
Domingo Catalán?
En
Domingo és una persona realment entranyable i irrepetible que malauradament,
quan aquesta entrevista veurà la llum, pot ser hagi hagut de tancar la seva
mítica botiga “Atleta’s” de la Carretera de la Bordeta, víctima de la voracitat
de les vendes per Internet, de les grans superfícies comercials i les botigues
pròpies de les marques esportives.
La
botiga “Atleta’s” ha estat un “temple mític” i un lloc de referència -des de
l’any 1984- per a centenars de corredors, populars i “pros”. Aquest tancament
és una llàstima, una autèntica llàstima, que ens hauria de fer pensar a tots...
** Tens marquitis?
No
sabria què dir-te; i no estic defugint la pregunta. A veure com t’ho explico...
No
entreno, ja t’ho he dit; i així és difícil fer marca. No hi veig sense les
ulleres de prop i, per tant, mentre corro, no veig bé el temps que porto...
Però el que sí faig és celebrar - i molt - cada cop que en acabar veig que he
fet MMP.
Per
cert: les meves millors marques en 5, 10, 15, 30 km i Mitja Marató son totes
del 2016. Això vol dir que, o abans era molt dolent, o en Txabi “progressa adequadament”, tot i que els
anys passen.
** Tindràs moltes
anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis
explicar?
No
és ben bé d’una cursa... és d’una colada a la Mitja Marató de NY. Veuràs:
Veníem
de Costa Rica l’agost de 2009 i vàrem fer escala a Nova York. L’últim dia em
vaig llevar d’hora per tornar anar a córrer per Central Park. Però, en sortir
de l’hotel, vaig trobar els carrers tallats i vaig començar a veure corredors
per Broadway Street cap avall. Vaig preguntar-li a un guàrdia que què era el
que passava i, perplexe, em va dir: “És la Mitja Marató de NY”!.
I
què vaig fer jo? Doncs, sense pensar-m’ho gens ni mica, vaig saltar la tanca i
em vaig incorporar a la cursa. I jo acabava de dir-li feia una estona a la meva
dona: “...Ara vinc"!.
Va
ser tot un espectacle. Però penseu-hi: anava sense mòbil, sense calers, sense
identificació... i sense saber quin era el recorregut, així que no sabia si
allò acabava de començar o ja s’estava acabant. Seria mooolt llarg
d’explicar-ho... Millor ho llegiu, si voleu, al meu blog: "Corrent
a la Mitja Marató de Nova York".
Per
cert; aquest estiu se m’han esborrat toooootes les fotos d'aquest blog... amb
més de vuit anys d’entrades, majoritàriament de curses i el seu entorn. Tinc,
però, còpia de totes aquelles fotos i, des d’aquell mateix dia, tinc també un
blog nou amb un nom que té data de caducitat: Running towards the
sixties (corrent cap als seixanta), perquè aquest proper mes de març
faig els seixanta i, per tant, el nom ja no s’ajustarà a la realitat; haurà de
canviar a, potser, Running in my sixties.
** Dolç / salat /
àcid
Àcid.
** Mar / muntanya /
asfalt
Asfalt.
** A sobre / a sota
A
sota...
** Vent / pluja
Pluja.
** Fred / calor
Fred.
** Amb / sense
crono
Amb...
** Amb / sense
música
Sense.
** Sol / acompanyat
Per
córrer, acompanyat.
** Aire lliure /
gimnàs
Aire
lliure... però cal gimnàs.
** Planificació /
anarquia
Anarquia.
** Fermentats /
destil·lats
Naturals.
** Quin lloc que no
hagis visitat t’agradaria conèixer?
Egipte,
la Índia....
** Alguna
recomanació literària i/o cinematogràfica?
Una
pel·lícula: Revenge.
