¡ ESTOY DE ANIVERSARIO... de DÉCIMO ANIVERSARIO !
El 26 de septiembre de 2010 era domingo. Y en Berlín llevaba lloviendo desde el miércoles (yo regresé a Barcelona el lunes por la tarde... y todavía seguía lloviendo). Ese domingo, a la misma hora en la que hoy, en 2020, estaba escribiendo esto, corría ya los primeros kilómetros de la que iba a ser mi primera Maratón; y no fue un “bautizo” cualquiera para cubrir esa mítica distancia: iba a ser en Berlín, una major. Hace ya 10 años... uf!. 
Pero lo “bueno” fue que me planté en Berlín sin haber corrido nunca antes, jamás de los jamases, más de 22 kilómetros del tirón (...sí, llevaba corridas un buen número de medias maratones, pero nunca antes había corrido más de 22 km). Hacía tan solo dos años que corría y, sin paracaídas, me lancé al vacío berlinés. Y todo porque el año anterior había visto correr esa maratón -y ganarla, con récord del mundo incluido- al que se había convertido en mi ídolo: Hayle Gebrselassie a quien años después -gracias a ADIDAS RUNNERS BARCELONA- tuve la suerte de conocer, saludar, hablar con él y lograr que me firmara, precisamente, las fotos de mi llegada a meta en Berlín 2010; y pude repetir experiencia en la pasada B/SS. Todo un personaje entrañable, nada endiosado, cercano, didáctico, enamorado del correr.
Por cierto, una reflexión personal sobre el / la Maratón. Para mí siempre ha sido, es y será LA maratón. Siempre en femenino. LA MARATÓN. Porque...
Maratón es unA playa.
En Maratón se disputó unA batalla
De esa batalla, y de los pies de Filípides, surgió unA gesta, unA leyenda
42,195 km es unA distancia
HOY, LA Maratón es unA carrera,
unA prueba atlética,
unA disciplina olímpica.
... y yo me pregunto:
unA playa,
de la que se conmemora unA batalla,
unA victoria
de LAS tropas griegas,
unA gesta,
toda unA epopeya
sobre la que construyó unA leyenda,
y que es unA carrera,
unA distancia,
unA prueba atlética,
unA disciplina olímpica,
y el correrLA es unA pasada...
...en qué momento ha pasado a ser, para muchos, EL Maratón ?
(y, como diría Mariano, “Fin de la cita”)
Y sin tener nada que ver con este posible debate “la/el”, deciros que ayer el gran Nacho Cáceres publicó una entrada maratoniana, genial como todas las suyas, en su perfil de Instagram que me permito reproduciros porque vale muy mucho la pena leer:
Pero, volviendo a Berlín 2010. Os dejo aquí un extracto de la entrada que hice en el mismo avión de regreso a casa. La crónica completa, a quien le pueda interesar, la encontrará en:
https://txabialbert.blogspot.com/2016/08/entrada-recuperada-del-anterior-blog-la.html
Cau el quilòmetre 5, i apareix el vell conegut dolor a la “cintilla iliotibial”; però vaig bé. Paro a beure aigua per segon cop en un dels molts i molts avituallaments que anirem trobant. Continuem a bon ritme, i continuem xerrant i fotent conya. Arriba el quilòmetre 8 i una molèstia (desconeguda fins ara) apareix sobre l'os del empenya esquerra (empeine, en “castizo”) semblant al dolor com quan, jugant a futbol, una bestiola de defensa et trepitjava amb els tacs d'alumini; però no em molesta per córrer.
Arribem al quilòmetre 10 en 1 hora exacte i, per tant, anem complint amb la previsió inicial de sis minuts per quilòmetre (que és fins i tot menys, si descomptes els dos “parons” per beure aigua). I continuem, com si tal cosa. Cau el 12, arriba el 14... i començo a sentir sobre-carregada la musculatura de la part externa de les cuixes, però suportable.Continua plovent; els peus pesen per lo xopes que porto les sabatilles i els mitjons... i ja serà així fins a final de cursa.
Cau el 16, cau el 18 (en Vicenç se'm “despenja” una mica) i creuem el quilòmetre 20 en 1 hora 57 minuts (havent parat quatre vegades per beure abans d’arribar-hi): això vol dir que anem bé. Arribem al punt exacte de la Mitja Marató i jo em trobo molt bé de forces (...però mai, fins ara, he fet més de 21,097 quilòmetres, així que estic a punt de creuar una nova frontera esportiva), però molt animat, bé... Uns quilòmetres després de l'avituallament de la mitja, en Vicenç se'm despenja definitivament. El vaig cridant -com he anat fent des de la sortida, per no perdre’ns- i em respon... el crido una mica més endavant i em respon... el torno a cridar... i ja no em respon: ja veig que em tocarà acabar de córrer la Marató sol... i encara no sé si me'n sabré sortir.
Però la realitat és que m'he cruspit ja la Mitja Marató sense esforç aparent, molt “sobrat” (i fa cosa dir-ho així, però és que és la veritat, és tal i com em sento). Continua plovent, i continuo parant a tots, tots, els avituallaments (aigua, plàtans... i els gels als quilòmetres 10 i 20). Cau el quilòmetre 24, cau el 26, el 28 ...segueixo bé de forces, molt “suelto” i espero amb impaciència veure caure el 30 prenent-me un altre gel, i quan creuo la pancarta dels 30 quilòmetres el meu crono marca 2 hores 54 minuts: he anat més ràpid del 20 al 30 que del 10 al 20 !.
A aquestes alçades de la Marató el dolor al empeine ha augmentat, continua present, però continua suportable... i com a contrapunt s'incrementa la sobrecàrrega als quàdriceps de les dues cames. Cau el 32: bon punt de referència “amb el que jo ja conec”, doncs només me'n falten 10 per l'arribada i sé -de sobres- el que és córrer 10 quilòmetres “perquè en tinc el cul pelat” de fer-ho; cau el 34... vaig bé, força bé, jo mateix em sorprenc a cada metre que avanço. I el que és encara més engrescador: sense incrementar el meu ritme, vaig passant corredors, i més corredors... m'haig d'anar obrint pas, i aquesta és una sensació màgica e indescriptible a aquestes alçades de la cursa. Arribo al quilòmetre 36 (em salto l'avituallament)... i aquí la cosa ja canvia: començo a notar-me les cames molt pesades, em costa mantenir el ritme, tot i que continuo avançant corredors. Però és només cames: de cor i de respiració vaig insospitadament bé, súper bé.
Va Txabi, que ja només te'n falten 6 !
(me n'adono que, anant sense música, parlo i parlo molt amb mi mateix, animant-me en silenci, donant-me instruccions, motivant-me... et passen tantes i tantes coses pel cap en 36 quilòmetres !).
Però tot i amb els quàdriceps ja durs com una pedra i amb el dolor al empeine “in crescendo”, creuo la pancarta del quilòmetre 40 en 3 hores 59 minuts 27 segons: per poc, però he fet els primers 40 quilòmetres per sota de les 4 hores! (havent parat, per beure i menjar, unes 8 ó 10 vegades, ja no ho sé del cert...). Calculo aleshores que, si em salto l'avituallament dels 40, puc acabar per sota de les 4:15:00 així que, “me ato los machos” i -al crit silenciós de “no hay dolor”- enfilo els dos darrers quilòmetres. Cau el quilòmetre 41, amb els carrers a vessar de gent, “gallina de piel” que diria aquell... una revolt més i, allà al fons, impressionant, majestuosa, apareix la Porta de Brandemburg... però no hi arribo mai, se'm fa molt llarg; m'esforço en no "abandonar-me", en no "deixar-me anar", en no afluixar, ara que ja em falta tant poc. Faig el penúltim quilòmetre en 6:25. Metres abans de creuar per sota la Porta de Brandemburg cau el quilòmetre 42.
Vinga Txabi, que ja ho tens!.
No ha parat de ploure en tota la Marató.
Últims metres, penso en la Marta, penso en les meves filles...
Creuo per sota de la Porta de Brandemburgo... però això encara no és el final.
195 metres,
100,
50,
tinc la línia de meta a tocar...
gent, molta gent...
crits, aplaudiments...
sents cridar el teu nom, animant-te, perquè el llegeixen en el dorsal...
25 metres...
10, 9, 8, 7, 6...
5, 4, 3, 2, 1....
... Final !!!
4 hores, 13 minuts i 29 segons
Ho has fet, Txabi, collons, ho has fet !.
... ja ets tot un "Marathon Man”
(d'una mica més de 53 anys, però tot un “Marathon Man”).
Tu i en Filipides, des d’ara, “friends for ever”.
Un munt se sentiments superposats, embolicats, m'embarguen en solitud en mig de tanta i tanta gent. Una freda, esgarrifosa i engoixadora solitud m'envolta entre tants i tants corredors; no puc parlar amb ningú, no puc compartir rés amb ningú... però m'ho explico tot jo solet.
Collons, Txabi, acabes de fer una Marató sencera i tota l'estona corrent, sense caminar ni un sol metre !
Em pengen la medalla al coll; sento esgarrifances per l’emoció; em sento com en un núvol, pujant, pujant... vull abraçar-me amb algú... però no hi ha ningú conegut. És una sensació molt estranya.
A diferència de gaire bé totes les Mitges Marató corregudes fins ara, no m'apareixen les típiques rampes... estic al·lucinant de cóm ha respòs el meu cos a aquesta “palissa” al que l’he sotmés, aquest cos de més de 53 “tacos” en la seva primera Marató: el cor i pulmons fenomenals, sempre controlats, però sobre tot les meves cames (insospitadament, els bessons i els sòleus no han dit ni mú en tota la cursa).
Ara, ja camí del box per recollir la roba (amb una enoooorme cervesa gelada, sense alcohol, gentilesa d’una marca que no recordo) comencen les cames a “passar-me factura” per tot l'esforç fet; però no és gens patètic, ho porto força dignament. Plou.
Me'n vaig cap el metro i, horror... quantes escales de baixada !. Davant meu, darrera meu... tot són corredors baixant els graons agafats a la barana i al ritme d'un jubilat octogenari, artrític i escaldat. No pago el bitllet: crec que m’he guanyat el dret “de viatjar pel morro”; em creuo dins del vagó amb molts d’altres corredors; no fa falta dir-nos rés: les nostres mirades de complicitat, de satisfacció, els nostres somriures fluixos, de joia, ho diuen tot en silenci. Penso amb en Vicenç, desitjant que l’hagi acabat també sense cap problema. Faig un canvi de línia, arribo a la meva parada (per sort, hi ha ascensor per sortir al carrer...) i arribo al hotel ben mullat, perquè continua plovent. Una llaaaaarga dutxa; quan m’estic assecant i, com si d’en Bill Murray a la peli aquella “Atrapado en el tiempo” (que molts creuen que és diu “El dia de la marmota”) m’estic assecant, deia, i torno a sentir, de fons, “la musiqueta del Hilo Musical” com la d’ahir, però ara dins del bany. No, no pot ser... miro cap al terra, veig els pantalons que he fet servir per córrer (m’han anat de conya), empapats encara, i sí, és ell: el puto iPod Shuffle, aquell que els auriculars no s’han posat en marxa a l’hora de començar a córrer, s’ha engegat mentre em dutxava !. Té collons la cosa !.