hoy sábado y los próximos lunes y martes... tres días tan solo y, después de 33 años, la persiana metálica de la mítica tienda "ATLETA'S" del gran Domingo Catalán bajará por última vez como tienda especializada en prendas de atletismo.
Ahí lo dejo, sin más.
Triste, lamentablemente triste.
Y tres, también, han sido las fases por las que ha pasado esta sencilla camiseta LMSD
Perquè, al principi, va ser així...
Mes tard, el dia gris que va coincidir amb la comunicació al "público en general" del tancament de la botiga "Atleta's", misteriosa, inquietant i inexplicablement va pasar això (...fet que va motivar aquesta entrada al blog).
Pero tractant-se d'en Domingo, només podia pasar això:
- Fer una nova reimpresió, però ara amb un missatge addicional: el de perdurar en el temps.
En Mingu, ja la te; ell, què és qui ha estat el "pal de paller" al voltant del què s'ha anat fent i creixent aquest grup únic i irrepetible dels LMSD; un exemple clar i meridiá de "GE" (generació espontànea): sense regles, sense obligacions, sense jerarquies, sense carnet, sense quotes... sense samarreta, però al voltant d'un personatge únic i irrepetible. És ell el qui ho ha fet possible.
Hoy, por un momento, me he sentido como SIMBA en la escena de la estampida en el desfiladero...
Y es que, al acabar la cursa de Sant Antoni, he pensado en volver atrás e ir a encontrarme con el gran Domingo Catalán, que la corría acompañado de Arcadi Alibés y de varios de "la colla dels esmorzars dels dissabte".
Para no tener problemas con el chip al volver a pasar de nuevo por la alfombra, me lo he quitado y lo he llevado en la mano.
He ido a su encuentro y, cuando ya corría de nuevo con ellos hacia meta... se me ha caído el chip, con "la manada furibunda" corriendo detrás nuestro.
Un momento totalmente "Lion King"...
Pero, para "Rey León", el gran Domingo Catalán. Aquí os dejo, para los que no lo hayáis visto todavía, un vídeo que se realizó con motivo del merecido homenaje que le hicieron los amigos de "Abrera corre de 9".
Avui, del 8 al 9 he afluixat molt (17 segons més en aquest kilòmetre).
És clar que, comparar la curda d’avui amb la de l’any passat
no és del tot just ni equilibrat: l’any passat, amb 47:38, vaig fer MMP (que
continua sent el meu millor temps en 10 km).
Fred, força fred avui; i vent, estones de molt de vent.
Cursa de Sant Antoni: un clàssic per començar l’any.
Fa una estona, endreçant armaris,
m'he retrobat amb aquest cartell.
Aquesta tardor farà ja 15 anys
que la meva Martona,
la meva trotamundos sudamericana,
pujava al escenari del Teatre Novedades de Barcelona per protagonitzar el
musical “Annie” (envoltada d’actors professionals que alternaven l’actuació de
les tardes a “Annie” amb la representació -als vespres- del musical “Jekyll & Hide”).
Tenia aleshores poc més de 12
anys i, abans d’això mai, però és que mai, havia fet res semblant (ni interpretar, ni
cantar, ni ballar a dalt de cap escenari, tret del del cole a la funció de Nadal
amb els de la seva classe).
12 anys.
Aquell any 2012, un dia tot dinant, abans del estiu, vaig veure una notícia a La Vanguardia on hi deia que buscaven
nenes per fer el musical “Annie”; i li vaig comentar en arribar a casa; però us ho ben asseguro que ho vaig fer en conya. Doncs bé, l’endemà se’n va anar amb l’Andrea
cap allà on ara és l’edifici Godó, va entrar a una espècie de “fotomatón” que
hi havia, va cantar una cançó... i al
cap d’un mes l’escollien per a ser la protagonista del musical!.
No era un “teatrillo” qualsevol: era
“el Teatro Novedades” del carrer Casp; immens, majestuós... ple a vessar el dia
de l’estrena.
Recordo, perfectament, el dia del
debut, el dia de la seva primera actuació. ¡Us podeu imaginar com estava jo
aquell dia!.
I també recordo -com si fos avui-
un dels moments estel·lars del musical, a la poca estona de començar l’obra, quan
ella es troba pel carrer amb el gos, amb en “Sandy”.
A dalt de l’escenari només
ells dos, sols, un a cada punta. En els assajos, ella li deia:
- Ven bonito, ven....
I el gos, que cobrava tres cops més que ella per cada actuació, anava d’una
punta a l’altra del escenari i s’aturava al costat d’ella; llavors ella l’acariciava
i començaven a sonar els acords de la cançó estrella del musical (“Mañana”).
Doncs bé, el dia de l’estrena, el
dia en que una nena de 12 anys debutava en una funció “a lo grande”, a dalt del
escenari d’un gran teatre...
... el puto gos no es va moure d’on estava!.
Ella, sola, sense cap “adult” a dalt
del escenari al seu costat per poder donar-li un cop de ma, li repetia al puto gos:
- Ven
bonito, ven....
... però el puto gos no movia ni un pel.
Què hagués fet qualsevol nena de
12 anys, debutant, el dia de l’estrena, davant d’una situació com aquella? Com a
poc, posar-se molt nerviosa, no saber què fer, plorar o a buscar l’ajuda d’algú.
Doncs bé, el que va fer la Marta va ser (amb tota naturalitat, com si formés part de la trama) deixar
anar un “buff...” i creuar cansinamente
tot l’escenari, de punta a punta, per anar a buscar el puto gos.
Jo creia que, un cop allà, el puto gos la seguiria cap a l’altra punta del escenari, per
continuar amb la trama.
Però, sí, sí: el
puto gos es va clavar de quatre potes.
I què va fer la Marta?. Doncs agafar
pel collar al puto gos i -literalment-
arrossegar-lo fins l’altra punta, mentre arrancaven els acords de la cançó, del
“Mañana”.
Aquesta és la meva Martona, la
trotamundos.
Aquell dia vaig saber que podria amb
tot allò que la vida li posés pel davant.
Vull fer una menció especial per l'Andrea, la seva germana, que va anar a veure totes i cadascuna de les funcions; totes. L' Andrea, un altra a la que, també, "hay que echarle de comer aparte". ¡Menuda es!.
(per cert, al puto gos el van despatxar en acabar la
funció: el van substituir pel “Trasto”, el gos de la sèrie “El cor de la ciutat”,
que no va fallar en cap de les funcions).
Es verdaderamente una auténtica
casualidad el que te hagan la misma foto, prácticamente en el mismo instante, desde dos ángulos distintos, ya sea desde delante y desde detrás, o desde la
derecha y desde la izquierda. Y, obviamente, por dos personas diferentes.
(nota: la "naranjito" Tribanda es blanca por detrás)
Pues bien, esto
me ha pasado no una, ni dos... sino TRES veces en lo que llevamos de temporada.
Esta tarde, al ir a recoger el dorsal para el QUART DE MITJA (10 km. y pico) del próximo domingo en Sitges
(es la cursa previa a la Mitja Marató), no he podido dejar de sentirme como Tom Baxter,
atravesando el cartel -la pantalla en su caso- y apareciendo en “la vida real”. Tom Baxter (interpretado
por Jeff Daniels) es el arqueólogo protagonista de la maravillosa película de
Woody Allen “La rosa púrpura de El Cairo”. Esta escena de la película es
genial:
Lo he repetido muchas veces desde ayer, desde el mismo momento en que Judith Hidalgo me
mandó la foto:
Es
una sensación harto extraña, curiosa, el ver por sorpresa tu propia imagen en el banner
promocional anunciador de una cursa en la que tu mismo vas a correr días después.
Hoy, durante un buen rato, los corredores que no me conocían y que acudían
a recoger el dorsal, miraban alternativamente al cartel y a mí, que rondaba por
ahí… y miraban con una extraña mezcla de confusión y algo de perplejidad en sus
caras. Con los corredores que sí me conocían sí que nos hemos echado unas risas ante lo “peliculero”
de la situación.
Esta misma foto ya la tenía desde el año pasado. Lo que no podía ni
imaginarme era que, un año después, me situarían “en tó el medio” en ese banner,
dando -de paso- una notoria y prioritaria presencia, en primera línea, a mi equipo, a mis TRIBANDA RUNNERS. El domingo puede ser una pasada la foto que nos haremos, los
8 “tribandas” que acudiremos a Sitges, posando junto al banner promocional, enfundados
en nuestras “naranjito”.
